Article extret La Riuada Nº. 53

Varem arribar a la vila de Móra d’Ebre quan les primeres espurnes de la Festa Major començaven a abrandar-se. Era cap al tard, en una posta de sol inoblidable que tenyia les muntanyes i la líquida cinta del riu Ebre d’aquell color roig dels anuncis lluminosos de la plaça de Catalunya. Semblava que aquella llum crepuscular feta de virant del millor, anunciés a tota la comarca a tota la comarca la festa gran de la rica i graciosa vila de Móra, filla gran –com Reus, Valls i la Ciutat Imperial- de la província de Tarragona.

Era un divendres, a la nit. Un vell costum de l’antigor, que subsisteix viu encara –i que per molts anys i segles pugui anar succeint!- inicia la gran Festa.

Aquest costum és anomenat –perquè?- “Completes”, i té un gust de tradició i de tipisme que commou. Per a trobar-hi aquest gust, però, hom ha d’esperar-les “Completes” de les “festes de barri”, car les de la Festa Major oficial es redueixen a una cerimònia rígida acord les mateixes autoritats que hi concorren.

Consisteixen, les “Completes” que en podíem dir “autentiques” o “legítimes”, en una processó que recórrer el barri al so d’una marxa –avui temps modern que som, al so d’un pasdoble recargolat com un “pase de pecho”- tocat per una xaranga popular que obre pas. Segueixen després una corrua de fadrins per banda que porten atxes enceses i clou la processó un penó de sant Joan, patró de la via.

Fins ací aquesta costum res no tindria d’interessant i resultaria una cosa ensopida i fada.

Contràriament, però, aquest costum té una amenitat cada vegada més atractiva. A mesura que la processó avança, la fadrinalla de les atxes va llençant al seu pas petards d’una potencialitat terrible, que retrunyen com bramuls i que les condicions acústiques de la comarca fa repetir set o vuit vegades.

La gent arremolinada a les boques dels carrers per a veure el pas de les “Completes” fuig cuita corrents, gairebé esfereïda, quan la metxa encesa d’un tro va als seus peus. Hom veu una mare fugir atropelladament tot abraçant-se convulsa a la seva filleta de cinc anys, metre el tro esclata horrisont a seu darrera i a la menuda li agafa un atac de nervis.

D’això els fadrins en diuen “córrer la pólvora”. Certament que la dita sembla apropiada i àdhuc potser és d’una justesa precisa. Cal fixar-se amb el nom de “Móra” que duu la vila i amb les construccions antigues com el mig derruït castell i en algun aspecte antic de l’església del poble, que tenen acusat gust musulmà.

La festa major de Móra, llevat d’algun caire genuí com les “Completes”, no es diferencia gaire de les festes majors que tothom coneix. El mateix que la Festa Major d’Olot, per exemple, passant per totes les Festes Majors dels pobles compresos en la circumscripció que acabaria a Móra d’Ebre, consisteix en balls al “casino” o a “l’Obrera” o a la “Democràcia”, en segles funcions de sarsuela, en corregudes de a peu o de bicicletes, en focs d’artifici i en aquells passeigs interminables per les places o “rambles”.

Poc, doncs, sota aquest aspecte, podem dir de la Festa Major de Móra d’Ebre. Volem fer constar, però, que tot i haver-se ballat molt, hom no ha ballat ni la meitat del que es balla es qualsevol Badalona, Sabadell o Sant Boi.

Ara bé. Hem parlat de les “festes de barri” i volem estendre-nos-hi per tal d’emetre unes banals consideracions sobre el ball de “jota” que s’hi balla. Acabats els tres dies de la Festa Major oficial, llavors comencen les “festes de barri”. Aquestes festes duren un dia només i així es poden celebrar dintre del temps d’una setmana tantes festes com barris té el poble.

Aquestes festes consisteixen amb la celebració de les “Completes”, amb curses a peu adjudicant-se un gall, un conill i una ceba als tres primers guanyadors; serenates, cucanyes infantils i balls de plaça.

Aquests balls, que tenen lloc a la tarda i a la nit, són anomenats de “coques”, puix que els balladors han de comprar coques fetes ad hoc (locució llatina que significa “per això”) el mateix dia per tal de subvenir, junt amb la recaptar popular que s’ha fet pel barri, les despeses de les festes.

En aquest “ball de coques” que hom balla la jota. Diem balla la jota, puix d’una manera o altra ens cal donar la idea d’allò que les parelles fan al mig de la plaça tot seguin el ritme de la música aragonesa. El ballador, proveït de tres o quatre coques, o més, convida a ballar a una “xiqueta”. Com que la majoria no saben ballar aquest ball, l’alegre jota resulta un punteig disgraciós i lent que, si la bona Verge del Pilar ho veiés, baixaria del seu altar disposta a enfadar-se.

Nosaltres, forasters al cap i a la fi, hauríem trobat més escaient que hom ballés la sardana en lloc de la jota. La proximitat de l’Aragó, la llunyania de l’Empordà, justifiquen les dues coses. Tot amb tot, catalana com és la vila, hauria d’emmotllar els seus costums de cara a tot allò autòcton i no pas mantenir una fidelitat secular (que dura un segle o més) a tot allò estrany.  Si hom s’adapta al cosmopolisme del modern tango, té també possibilitats d’adaptar-se a totes aquelles coses que contenen sang comuna. Cal no desesperar, però: enguany –i creiem que per primera vegada- en un barri s’ha inclòs una sardana. Per ací es comença i hom ja sap que el principi fou el verb.

Cauríem en un oblit imperdonable si no dediquéssim uns mots a les noies, a les “xiques” o “xiquetes” morenques. Nosaltres no hem estat a gaires pobles catalans –els tentacles de Barcelona ens tenen presoners- i no podem, per tant, parlar amb exacte coneixement de la matèria. La nostra impressió, però, és que les noies de Móra d’Ebre són les més belles i gentils que poblen el planeta. Ben plantades, gracioses i boniques, el gest desimbolt i franc, nosaltres les hi dedicaríem un temple per tal que fossin venerades com el prototipus de la dona catalana, com les deesses protectores del nostre viure.

Les noies de Móra d’Ebre són obertes de cor com els seus llavis d fruita dolça i madura. Parlen tal com senten, sense els circumloquis i embuts que la gran ciutat inventa i que ens fa el viure intrincat i complicat com una partida d’escacs. Elles posen en pràctica allò “del pa, pa, i del vi, vi”. Quan ballen, es lliuren al ballador amb dolç i segur repenjament. Quan riuen ho fan amb la mateixa gràcia de la font que raja pròdiga i abundosa.

Les noies de Móra d’Ebre van en colles. Quan es troben, totes es saluden amb un. Adéu xiquetes! cordial i harmoniós com una piuladissa d’ocells. Si un dia s’arrepleguessin juntes, aquestes colles de noies, de Barcelona estant veuríem de lluny muntar al cel una claror brillant i enlluernadora que faria enfosquir el sol.

A les nits estivals, aquestes noies es passegen amunt i avall de les places del seu barri. Parlen de tot i de tothom, i sempre ho fan intel·ligentment, amb mesura i gaiesa. En llurs passeigs troben els amics i promesos, i uns i altres s’ajunten i vinga parlar i passejar. Aquests passeigs nocturns duren dues o tres hores i hom recorre una cinquantena de quilòmetres cada nit, amb gran alegria de sabaters i espardenyers.

Passegen i garlen tant entre ells els “xics” i “xiques” de Móra d’Ebre, que hom teu la impressió que és el poble que festeja més, a judicar pel nombre de casaments, el que es fa dir menys l’epístola de Sant Pau.

Hem parlat de les noies i, per de què quedi bé, hauríem de parlar dels joves de Móra d’Ebre. Tot i sentint-ho molt, no podem complaure el lector puix que l’espai ens manca i el temps ens reclama.

Sí, però, que volem dir uns mots breus sobre alguns joves de la graciosa Vila, que un venturós atzar ens féu conèixer. Vet ací Ferran Soler, un fadrí que sembla “l’amo del poble” i que en realitat no és més que “el primer treballador del poble”. El trobeu per tot, parlant amb tothom, actuant espontàniament de jutge de pau i d’organitzador de tota gran o xica manifestació popular, sempre actiu i bellugadís. Per a tothom té un mot xiroi i té un sentit d’harmonia de les coses tant coma li fatu, que hom diria que “festeja” amb el rector i l’alcalde i que “conferencia” amb les noies.

Martí Rouret, jove professor, és just i ponderat en tots els seus actes i prefereix millor una conversa amb Praxiteles o Boticelli que no pas u dinar d’Heliogàbal al Ritz.

Josep Mani, dit altrament “Palleta”, és un jove seriós i circumspecte que sempre té un somrís de benaventurat. Els dies de molta calor, es lleva l’americana i s’arremanga les mànigues de la blanca camisa com sa implacable; hom el veu passejar en cos de camisa… però amb el barret posat. Hom diu que aquest simpàtic jove ha festejat amb totes les noies de Móra i de la rodalia… i, és clar! Ha passat tant de temps festejant que encara no ha tingut lleure per a casar-se.

Josep Pinyol “Marcó”, un galan minyó que tot sovint deixa apuntar als seus llavis una rialleta de conill que captiva a l’home més ferrenys. És bru de cara i té uns ulls d’odalisca que fan somniar a les noies. Parla poc, però quan ho fa aixeca les protestes o les més sorolloses i detonants rialles dels qui l’escolten.

Francesc Regné, un farmacèutic que sap alternar graciosament la medicina amb el tango, el festeig i les cerveses. Seriós, però, que ja de tarannà és, posa en pràctica aquella màxima americana de “un lloc per a cada cosa i casa cosa a son lloc”. Això vol dir que quan ella està a la farmàcia, s’hi lliura plenament i s’oblida de tot que en el món existeix: músiques, dames i refrescants.

Ens hem estès molt i donem per acabada aquesta nota. Abans, però, al·ludirem al minyó Josep Pinyol, fill de l’alcalde i reposat com un místic. Aquell jovencell parla poc, potser ho fa –hem pensat- per tal de no comprometre el càrrec del seu honorable pare.

Una de les notes més rellevants i simpàtiques de la Festa Major de Móra d’Ebre d’enguany, no hi ha dubte que ha estat l’acte de la inauguració del monument erigit a la plaça de Joan Caballé a la memòria del malaguanyat artista fill de la Vila, Julio Antonio.

És un monument senzill que fa evocar així mateix la senzillesa que en vida tenia el gran escultor de “l’estàtua jacent” i del “Novici”. Un seu deixeble també fill de la Vila, el notabilíssim escultor Santiago Costa, ha realitzat aquesta obra que perpetuarà el record d’aquell geni egregi i incomparable traspassat encara no als trenta anys.

El dia de la celebració d’aquest acte que tan alt posa el civisme de Móra d’Ebre, tot el poble, tot, s’aplegà al voltant del monument. Tothom anà a retre el tribut d’homenatge a l’artista meravellós, “l’últim dels clàssics i el primer dels moderns”. Fins el sol –el sol de diumenge- brillà aquell dia amb més delit i vestí d’or el bust de bronze del fill diví de Fidies.

També, entre altres familiars, hi era present la malaurada mar que fruità un filla tan genial. Les llàgrimes de la mare fruïen avall de la faç concreta dolorosament, i nosaltres sentíem aquelles llàgrimes davallar dins el nostre cor i mesclant-se amb les que moltes vegades hem vessat per la pèrdua pel germà de pàtria i del germà espiritual.

Salvador Roca i Roca