Els Gegants i Ciutat Gegantera a Móra d’Ebre (II)

…continua

Joan i Madrona, llaguters de l’Ebre

Moltes són les llegendes des de Cantàbria fins al Delta que coincideixen en dir que Tubal, nét de Noé, fou el primer navegant que des del Mediterrani oriental arribà a les fonts de l’Ebre, i que riu amunt fundà molts pobles a les seves ribes.

Segurament que tanta coincidència hagi nascut d’una real i remotíssima navegació pel curs del vell Iber, molts segles abans que grecs i romans s’hi apropessin per primera vegada. Algun tipus d’estri, per rudimentari que fos, es degué d’emprar per surar per damunt de l’aigua, de cap altra manera es pot pensar que un riu tan cabalós i ample podia ser passat o solcar per pobles que no tenien cap coneixement necessari com per bastir ponts, com més tard acreditaren els romans.

Sigui com sigui, el cert és que la primera notícia documentada i que es té com a certa de la navegació per l’Ebre es situa a mitjans del segle cinquè abans de Crist, data en que els grecs de Messalia redactaren un Periple en endinsar-se a la costa peninsular. Aquest Periple fou reutilitzat i en part transcrit pel poeta romà Aviceno a la seva obra Oda Marítima on diu que la navegació comercial per les aigües de l’Ebre arribava fins a Logronyo. Alguns segles abans el grans geògraf Plini el Vell, deia que: l’Ebre era ric pel seu comerç fluvial.

Per l’Ebre pujaren el temibles víkings. Per l’Ebre navegaren esquifes i xalanes dels musulmans. Per l’Ebre el rei aragonès Alfons I el Batallador manà posar una esquadra de barques per a conquerir el Baix Ebre. Per l’Ebre feren viatges tant els monarques de la Corona d’Aragó com els musulmans de la Taifa de Saragossa. Per l’Ebre s’establí el primer peatge fluvial d’Europa, garbella que tenien que pagar tots els mercaders que pugessin o baixessin. Per l’Ebre es transportava tant l’ordi de l’Aragó com la fusta dels boscos dels Pirineus.

Monarques il·lustres, com Carles III, s’esforçaren en fer del gran riu la millor via de comunicació entre el Cantàbric i el Mediterrani, la irregularitat del corrent i la peculiar orografia, demostraren ben aviat que aquesta empresa era gairebé impossible.

Així doncs, per l’Ebre pujaren i baixaren, des de la nit dels temps: barques de mitjà calat, barcasses, xalanes, pontones, muletes… però sobretot suraren les seves aigües, fins no fa massa, el que podríem dir la gran barcassa de l’Ebre: el llagut.

Ferrocarril, la millora de les carreteres i els embassaments, deixaren enrere aquesta mil·lenària tradició, que no té perquè perdre’s en el pou del desconeixement.

Joan, el nostre llaguter, sabia molt bé com era una llagut: una barcassa llarga, estreta, alta de borda, amb una quilla tallant i sense coberta. En els dos extrems hi havia un sopluig o cabina. Amb un sol pal, l’arbre, plantat al bell mig, una mica decantat al davant, i en ell dos veles; una, l’alta, anomenada gàbia i, la baixa, més gran dita trau. La tripulació estava composta normalment pel patró, el cap de colla, cinc  sis peons, un xaval i… un gos.

El patró dirigia des de popa amb el timó enmig de les cames. El cap de colla, també anomenat daliner, perquè amb una barra de ferro, dita dalí, travava el terra quant era menester o obria el pas entre els canyars i tamarits, temptava el fons de l’aigua quant aquesta cobria el camí de sirga… Sirgar, aquesta sí que era una tasca dura pel llaguter. Els peons es posaven unes muscleres amb uns coixins i enganxaven la sègula per estirar. La sègula era una corda llarga i forta que anava des dels sirgadors fins la punta de l’arbre, on passava per una politja que la portava a les mans el patró, així facilitava les operacions d’estira i amolla, de recollida i solta de a sègula.

Els sirgadors moltes vegades havien de treure tota la seva força per tal de remuntar el llagut riu amunt. Per anar compassats es cantava una tonada dient: “tiba…ió; tiba…ió!”. Era freqüent que el corrent del riu o un revolt perillós s’emportés el llagut, llavors el patró cridava: “aguata sègula!”. Quantes vegades el pagès deixava el càvec al sentir aquest crit i arrencava a córrer per ajudar-los.

L’escriptor benissanetà Artur Bladé Desumvila ho va escriure així: “qui no ho ha vist, gairebé no s’ho pot creure. Calia avançar a força de pit, més que de braços, per l’estret camí de sirga. Veure’ls sirgar pel Pas de l’Ase o pel Pas de Barrufemes feia estremir.

No podien recular ni que haguessin fet els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega. Eren gent de sac i de corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo. Llops de riu, de gorra enfutrassada i llegua de dimoni.

Quan passaven per davant d’entradors o pedrers on hi havia dones que rentaven, els llaguters, si anaven descansats, riu avall, les florejaven, però quines flors!. I elles responien, sobretot si eren casades i del morro fort.

Sirgant avançaven encorbats, arromangats, renegant, vestits de parracs, talment com una cordada d’esclaus.

Si anant riu amunt o riu avall trobaven boira, cosa freqüent a la tardor o a l’hivern, anunciaven el seu pas amb tres tocs de corn, els quals retrunyien apocalíptics, per valls i muntanyes. Els pagesos vells diuen que sentir-lo tocar feia posar la pell de gallina.

Tot el que els dies de mal temps, aigües amunt era cridòria i renegadissa, esdevenia silenci un dia d’estiu, aigües avall, cap al tard, de cara a la llum encesa de la posta i el descans. A la proa, sobre la coberta bombada de la sama, s’hi veia sovint un gos pelut; els llaguters de cara al patró, empunyaven el rem, que no sempre movien; el patró amb l’arnau entre les cames encenia el mig caliquenyo… agombolat per la cançó del riu, perquè el riu no para mai de cantar.

Enmig del refull, reflectit a l’aigua multicolor, la visió del llagut, era, com diu la bona gent, més bonica que una pintura…”.

Les barcasses s’omplien de mercaderies segons el sentit del viatge: arròs del Delta, taronges de Xerta, terrissa de Miravet, oli i ametlles de Móra, fusta i blat dels Monegros, carbó de Mequinensa… Si la ruta era llarga dins l’escudella de ferro, penjada damunt el fogó, la menja també canviava, des de la bona carn amb fesols o llenties al bon arròs amb peix de la Mediterrània, sempre però, regat amb el vinet de la Terra Alta o el Priorat que omplia carretells o carbasses amb galet de canya i el brotet de timó a la punta.

De record en record, de rialla en rialla, de penúria en penúria, s’esmuny en la memòria dels més grans que han vist com les poderoses garbinades han inflat les flàccides veles, com la fúria de les riades han fet cruixir el costellam de la nau i com a cada estropada la sirga es tibava per evocar la dura tasca… Res podia, però, eclipsar la vellesa de la nostra terra.

Entre les pedres, vora l’aigua, s’amuntega la roba blanca dins un paner. Madrona enfonsa un mocador dins l’aigua, el refrega ensabonant-lo i el torna a mullar. Madrona és una noia de Móra, la seva mare l’ha feta anar a rentar la roba al riu, ara esperarà fent petar la xerrada amb les seves amigues, per veure si arriba el llagut on treballa el Joan, el seu enamorat.

-En baixa un!. Crida una de les seves amigues. –Se li veu la punta del pal.

A poc a poc, seguint el corrent del riu, apareix la barcassa.

-No és el del Joan, el conec bé i este no és. Diu la Madrona.

Al passar enfront les noies un dels llaguters les crida: -Guapes, més que guapes, venga arremangues la faldilla!.

Poca vergonya, que més voldríeu valtros que veure-mos les cuixes! Contesta una d’elles.

El més decidit de tots els hi canta una cançó, tant fort com pot: “A t’ha mare l’he vist / per un carrer costerut / amb les cames enlaire / ensenyant la puput”.

Això fa enfurismar les noies, i sense fer-se esperar la més eixerida li constes cantant: “cara de mangranes agres / i taronges sense suc / lo dia que tu vas néixer / va néixer lo nostre ruc”.

La Madrona no sap on posar-se, té les galtes que li treuen foc. Les rialles d’uns dalt del llagut i d’elles vora  l’aigua desfan la cridòria. Les amigues de la Madrona, posant-se el paner al cap, damunt de la capçana i amb la gargutera a la mà, per aprofitar el viatge, decideixen anar-se’n, ella esperà una mica més. Per no estar sola se’n va a la barca de pas, el barquer que sap del seu neguit, li diu la corranda popular: Madrona les barques baixen / i la del Joan no ha baixat / s’haurà quedat a Mequinensa / amb lo llagut foradat.

De sobte crida: – Mira, mira Madrona, ara sí que és el del Joan, no veus que depressa baixen?. Renoi com fan anar els rems!.

El cor de la Madrona es fa tan gran que gairebé no li cap dins el cos. Mentre els llaguters esperen el cop de timó que els portarà a la vora, els dos enamorats es troben amb la mirada:

-Hola Madrona, com va tot?

-Com és que heu tardat tant, que ha passat alguna cosa?.

-No res, dona, no res… Però mos ham fotut un fart de riure; al patró li ha caigut la gorra a l’aigua, quins crits que fotia, sort que el gosset és bon nedador, que sinó escara estaríem pescant-la, después, venga tots a remar.

El temps passa apressa i és fa hora de partir riu avall. La gran barcassa es va allunyant, la Madrona busca la butxaca del davantal i treu un mocador que reparteix entre els seus ulls i la mà fent-lo anar d’un costat a l’altre… El cercet que bufa li pren de la mà i el fa volar cap al mig del riu.

-Mira Madrona. Crida ell. –Sembla un colom!. Un colom blanc!.

A poc a poc va caient desplegant-se; ara sí que sembla volar… A caigut a l’aigua, l’Ebre rentarà la salabror de les llàgrimes, encara avui en les nits de lluna plena es poden veure brillar per damunt l’aigua com si fossin estrelles.

img183

 

Móra, el castell i els barons d’Entença. L’Ebre, els llaguts i els llaguters sirgant, formen part del nostre passat, això és veritat, però també és veritat que són una realitat, i tot junt: passat, veritat i fantasia és: la història.

Anuncis

One thought on “Els Gegants i Ciutat Gegantera a Móra d’Ebre (II)”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s