Setmana Cultural 1998

És costum al començar una conferència, que el conferenciant declari amb tota sinceritat que li ha estat demanada una i altra vegada, com si amb aquesta declaració prèvia busqués excusar un atreviment o una aparent modèstia.

Però en el cas present no em cal excusar de res, us enganyaria si us digués que em sento forçat de donar-la i em doldria mancar, sense motiu, a la veritat. Altrament crec, com Alfred de Vingny que: “la vida és massa curta perquè ens desprenguem d’una part important, canviant-nos a nosaltres mateixos”.

Potser si vingués aquí amb la pretensió de donar una lliçó, a vosaltres geganters que sou qui carregueu amb el pes del gegant i us empapeu de suor davall les immenses faldetes i que trobada rere trobada feu que tot estigui al seu punt; o a vosaltres grallers que perdeu fins l’alè bufant la gralla o repicant la caixa, perquè la música faci moure el cos ert dels majestuós personatge; no gosaria a parlar-vos amb la franquesa que ho faig.

Però com que vinc amb l’esperit del que arriba d’un viatge engrescador i s’assenta amb els seus amics, res més podria proposar-me que expansionar els meus sentiments i per això res ara em sembla inadequat. De tota manera el que si vaig fer fou demanar la presència dels dos gegantons, perquè a la fi ells són part important d’aquesta xerrada.

“Déu vos guardi Guillem i Alamanda d’Entença i de Montcada, vosaltres venedors obscurs d’amistats, que avui ompliu les vostres altes mirades de joia.

Déu vos guardi personatges fantasiosos en un món on cada vegada hi ha menys fantasia. Des de la meva veu que em subjecta a llegir aquests papers m’honora agrair la vostra presència.

Hi ha dates que marquen la història d’un poble, dates que li són propícies per a donar-lo a conèixer, en ocasions aquestes passen desapercebudes,  en altres però, es fan sentir, van rodejades de protocol i són comentades i viscudes intensament.

A vosaltres, amics gegants, us toca viure una d’aquestes dates, però entre tots hem de fer que no sigui un sol dia el que quedi en el nostre record, sinó tot un any.

Déu vos guardi, i permeteu-me que les meves paraules vagin dedicades exclusivament a tots aquells que amb el seu esforç, de vegades callat i enfosquit, altres com a capdavanters, estan portant endavant aquest projecte de que Móra d’Ebre sigui Ciutat Gegantera.

De petit quan anava a l’escola, en aquell llibre on hi cabia tot, vaig descobrir que l’Ebre, aquell magnífic riu que em fascinava i que en boca de la mare era gairebé la fruita prohibida, és el  més cabalós de la península, que naixia a Reïnosa i deixava anar les seves aigües al mar per Tortosa… i em preguntava: a Tortosa?, però si està tant lluny del Mediterrani?. Ja està! Això és que més avall no hi ha cap més poble. Em contestava. Però resseguint la ratlla que marcava el riu hi havia un puntet que posava: Amposta.

Doncs sí que hi havia més pobles!. Aleshores perquè el meu llibre deia: “desemboca en Tortosa”?. La veritat és que no ho vaig entendre mai. Però el cas és que tampoc hi estava Móra, això m’obsessionà tant que fins i tot vaig posar-hi un puntet i escrit al costat : “Mora de Ebro”. Cosa que em va costar un bon carxot del mestre perquè havia escrit al llibre.

Avui dia els nostres joves poden conèixer on som als mapes, per sort les coses han canviat molt des de quant jo anava a escola, a més, ara, tot el que estudien ja no hi cap dins un sol llibre. De tota manera penso que tenim molta informació on estem als mapes; però, ens coneixem?. Coneixem la gent, les festes o els costums dels nostres pobles?.

Els geganters ens obren la porta perquè ens puguem conèixer. Quina sort poder ser Ciutat Gegantera. En les trobades es retroben una i altra vegada fent un veritable esforç de comunicació i coneixement de la terra. I sense adonar-nos també ens fan conèixer, a tots, aquests gegants que porten a les seves espatlles i ens fan descobrir un grapat de sentiments i un molt de la nostra història.

Que llarga era l’espera d’una festa major a l’altra. Ells sempre sortien seriosos, tibats… com us ho diria?… senyors!, penso que aquesta és una bona definició de com jo recordo als gegants.

A poc a poc aniria fent-se ferma, per arreu, una, com diuen els geganters, fal·lera, que ens ha portat a conèixer i gaudir dels gegants i també que aquests ja no fossin “els reis” sinó que tinguessin personalitat pròpia.

Us heu fixat alguna vegada en les mans dels gegants de Móra d’Ebre?

Ells: Berenguer: un ceptre. Joan: una sirga. Guillem: una espasa i un escut.

Elles: Galbor: un ram de flor. Madrona: un cistell. Alamanda: un colom.

Ells: poder, treball, lluita. Elles: bellesa, llar, pau.

Pot quedar més clara la nostra història?. Podem, però, anar una mica més lluny i explicar qui són aquest personatges.

Berenguer i Galbor,  barons d’Entença

Berenguer V, senyor de les baronies d’Entença i Xiva, de Móra, Tivissa, Pratdip, Falset i Marçà. Es casà amb Galbor de Montcada, amb qui tingué sis fills.

En els preparatius de la conquesta de València apareix un llinatge, el d’Entença, que donarà molt que parlar, anys a venir, en nombroses pàgines de la història de Catalunya. El cavaller Bernat Guillem d’Entença, que anava al costat del Conqueridor en l’expedició contra València, i que a més eren parents, morí abans d’arribar a la ciutat del Túria i aleshores el comte rei armà cavaller a un fill del noble difunt, dit també Guillem. Són els inicis de la gran puixança assolida per aquesta família a partir del moment que un favor reial, el senyoriu de Castellvell, ex marquesat de Siurana, esdevindrà, l’any 1241, la Baronia d’Entença, les possessions de la qual anaven des d’Escala Dei i les muntanyes de Prades fins a Móra, vila i fortificació incloses.

La Baronia d’Entença, doncs, havia quedat fora de la jurisdicció dels Templers de Miravet, els tractes feudals no devien ser massa clars, ja que foren causa d’un greu i sagnant conflicte entre els Entença, i els Montcada que tenien casa a Ascó i que junt amb els Templers posseïen terres en tota la Ribera d’Ebre.

Mort ja el Conqueridor a València el 1276, els Montcada d’Ascó van començar per reivindicar uns dominis que segons ells posseïen en terres de Móra, al mateix temps els Entença s’oposaven a que els del Temple obliguessin a pagar peatge als vianants que des de Camposines anaven a la barca de Móra, però no si anaven a la d’Ascó, això suposava un greu perjudici per les arques dels barons.

D’ací va començar un plet que hagué de fallar el comte rei Pere II, el Gran, que dictaminà que el tribut era legal. Els Entença no en van fer cas i el 1279 s’endinsaren en terres dels Templers i dels Montcada devastant-les i fent presoners.

Així va començar una guerra intercomarcal. Les escaramusses foren freqüents durant anys. L’estiu del 1289 el rei Alfons II el Liberal guerrejava a la Cerdanya contra el rei de Mallorca, Berenguer d’Entença, els seus fills i els homes d’armes de Móra d’Ebre eren a ajudar al rei, el castell de Móra quedava al comandament de la baronessa Galbor.

Això va fer que els del Temple i els Montcada es proposessin posar-hi setge. Assabentat el rei va escriure cartes al germans Montcada: Ramon del castell de Seròs, Pere del castell d’Aitona i Guillem que residia habitualment a Ascó. Altres cartes anaren pels Entença i una altra al Temple.

Els emissaris foren Guillem Sala, escrivà reial i Pere de Barcelona, escrivà del Notari de Lleida. El Mestre del Temple la va retornar perquè segons ell no estava degudament segellada… Ramon de Montcada digué que faria el que fes el seu germà Pere i aquest respongué que no estava en disposició de guardar treves si no eren fins Nadal i si abans no les aprovava Berenguer d’Entença. Guillem de Montcada rebé als emissaris del rei a Ascó, dient-los-hi que primer havia de fer la migdiada i que després cridaria al consell de cavallers.

El dia 9 d’agost lliuraren la carta a Berenguer fill a Alcoleia i tot seguit als altres Entença, més Berenguer havia ja rebut carta de la seva esposa on li comunicava que tot el terme de Móra ja estava envaït. Fetes les queixes al rei, aquest li respongué prometent-li que per cada diner de dany que fessin els hi faria pagar vint.

Móra d’Ebre per aquell temps estava emmurallada, generalment eren parets grosses que limitaven les vivendes, el seu traç deuria seguir els actuals carrers: Nou, Santa Madrona i Portal. Els habitants no arribarien al miler entre les tres comunitats: la jueva, la cristiana i la musulmana, que era la més nombrosa.

Des del castell esgarrifava veure passar els exèrcits enemics al lloc templer de Benissanet. L’11 d’agost ho feia Fra Berenguer de Sant Just amb 40 cavallers i 4.000 peons, amb Pere de Tous, Comanador de Miravet i Guillem de Puignaucler, Comanador d’Ascó, enemic aférrim dels Entença, deixava la seva ballesta a tot aquell qui la volgués disparar, dient als peons. “ara podets disparar a vostra guisa”. El dia 12 va acudir Guillem de Montcada amb 30 genets i 500 homes i el 13 ho va fer Pere de Montcada amb 30 cavallers i 600 soldats. Així doncs reuniren un exèrcit veritablement poderós per aquell temps de gairebé un centenar de cavallers i de 4.000 homes, més encara pensant que els defensors de Móra eren tots dones, jaios i crios.

El setge durà des del 13 d’agost fins gairebé el 29 de setembre, festivitat de Sant Miquel, la verema reclamava a la majoria dels assaltants. Durant aquests dies els atacs foren un darrere de l’altre… res feia decaure els ànims de la baronessa, ni els dels batlle de Móra, Pere de Sant Martí, ni els dels seus defensors, que es van mantenir ferms; després de l’esgotador setge, els atacants es replegaren de nou a Benissanet. Refets atacaren les hortes i les cases de conreu de Móra, però no el castell, on seguia Galbor, que segons l’historiador Bladé Desumvila, era “os dur de pelar”.

Damunt les lluentes armadures dels cavallers oneja la Balça del Temple, i la bandera dels Pans dels Montcada i molts peons d’albergada amb els escuts de cada poble. Creuaren l’Ebre i van devastar el terme de Tivissa, tallant i cremant tot el que tenien davant. Un altre historiador, Jerónimo de Zurita, digué: “temptaren combatre Móra i no poder entrar-hi en combat, feren molt de mal a aquells llocs”.

Dalt de la torre del castell, Galbor no pot contenir l’emoció. La calor sufocant del mes d’agost barrejada amb l’escalfor que rodeja el poble, entra tant dins que fins i tot fa que el seu cos tremoli d’esgarrifança. Tot el que l’envolta és destrucció, sols la lluentor de l’aigua de l’Ebre li arrenca un sospir. Quantes vegades ha contemplat aquest paisatge?

Ara els ulls s’enterboleixen i les llàgrimes inunden les seves galtes. Estreny fort un mocador per la cara. Móra que valenta ets!. Com defenses els teus drets!.

La força de les mans oprimides es torna una abraçada al seu cos.

Passaran els anys i la vostra filla Saurina maridarà amb l’almirall Roger de Llúria, aquell que la història dirà que sota el seu comandament fins els peixos de la mediterrània portaran pintades les quatre barres al llom. El vostre fill Berenguer serà governador d’Otranto, formarà part amb la Gran Companyia de l’almirall Roger de Flor i com a cap d’almogàvers en la campanya de Gal·lipoli on Roger li transferirà el títol de Megaduc de Romania, senyor d’Anatòlia i de les illes de l’imperi. El vostre fill Guillem guerrejarà a la frontera de Múrcia i al setge de Lord al Pirineus i heretarà la baronia d’Entença, Xiva, Falset, Altafulla, Mequinensa, Pratdip, Tivissa i Móra.

Móra d’Ebre, noves guerres flagel·laran la teva pell, amb el tems canviaran les armes que incrementaran la seva força destructiva, però l’heroisme dels teus defensors sempre serà recordat.

De cop un glop de garbinada torna a esgarrifar Galbor, el mocador se li escapa de la mà i fent una i altra volta per l’aire. Sembla un colom!!. Un colom blanc!!

A poc a poc va caient desplegant-se, ara sí que sembla volar… a caigut a l’aigua; l’Ebre rentarà la salabror de les llàgrimes. Encara avui en les nits de lluna plena es poden veure brilla per damunt l’aigua com si fossin estrelles.

continuarà…