He trepitjat raïm. No en un cup, davall d’un sostre, en soterrani fosc. No vora un mur emblanquinat de calç. Ni amb impuls febrós d’hores extraordinàries. Alçats els pantalons, això tampoc, ni en cos de camisa, ni en faixa roja (per més que aquí seria morada).

A tall de carregador, com un veremador i suat com un poll, això sí.

I amb els amics. Oh els amics!! La colla d’amics amb pantalons curts que trepitjaven raïm, galtes roges com una tomaca, rient com si ens trobéssim en una festa, ben fort, com després de menjar-nos una clotxa (tot i  que el que berenàvem era una llesca de pa amb vi i sucre).

Quina colla més eixerida, si ho penso de vegades! I quina gresca!. Però, com sigui, amb els peus nus, vam trepitjat raïm.

Llavors ens van dir que el suc era espontani, i això ens venia de nou saber-ho, aleshores a l’escola no ens explicaven res de tot això, com tampoc en aquell temps hi havia tanta expectació pel món del vi. A les cases no en mancava mai, el porró era sempre damunt taula i era com un signe de benvinguda. Però nosaltres, criatures com érem, volíem saber més i no pas en teoria. Veiem que el suc es feia enganxós, que regalimava i s’apegava als dits com una mel. Era una fregada als peus que feia créixer l’entusiasme, que refredava els dits, untava les ungles i estovava els ulls de poll i durícies dels homes grans. Era un suc que fermentava. Que a algú li podia semblar apegalós, tenir-lo com un rebuig de làtex, per exemple.

Era bo, però, conèixer les seues propietats i comprovar-les en aquesta part incòmoda i allunyada, al temps que fonamental, del nostre cos, que són els peus, massa vegades posats dins de fundes incòmodes i apretades, o bé excessivament dures i no adaptades a ells, altres vegades deixats anar en soles i tires passades entre els dits. Pobres peus!! Ells que ens mantenen drets, que són part important del nostre equilibri, que ens fan caminar i córrer… pobres peus…

Puc dir, però, que el trepitjar raïm és tota una experiència, una novetat, una sorpresa i també plau recordar com relliscava per la pell el suc, com esclataven els grans d’un xip-xap que encomanava entusiasme i ganes de veure’ns la brutícia als peus.

Oh, els peus, ja us ho he dit, aquesta part sensible del nostre organisme, ja és una cosa desacostumada, absolutament estranya descalçar-se a mig matí o a mitja tarda, en hora imprevista, per trobar el frescor del terra, per caminar per damunt l’herba, si no ho fem en dies de vacances… Només són els peus, cert, però per a mi, massatgista que sóc, són molt més que una part del cos. Són moltes les zones dels peus que mantenen una relació i una connexió reflexa especial amb el nostre cos i els seus òrgans. Com és comprensible moltes persones es mostren desconfiades i fins i tot sorpreses, al principi, quan comencen a fer-se un massatge als peus, però noten aviat la connexió… de tota manera, amb els meus amics, de jovenets, vam tenir la sort de trepitjar raïm i llavors jo no sabia res de tot això.

Avui no hi queda ni el lloc. Traslladem-nos a finals dels anys cinquanta del passat segle, al solar on avui hi ha l’edifici de l’antiga cooperativa, al carrer Estrella. El munt de raïms omplia el lloc, on cada tarda, mentre durava la verema, al sortir de l’escola, hi fèiem cap. En aquells vespres del setembre encara calorós, en aquella immensa bassa, on durant l’any jugàvem, ara caminaven per damunt dels raïms recent tallats.

Aleshores pot venir allò del trepitjar raïm, calcigar com diem nosaltres. Sentíem com creixia l’esgarrifança, com es feia important la nostra llibertat de sortir al carrer, sense fronteres, sense portes tancades, sense més circulació que els carros plens de raïms!

A quarts de sis ens trobàvem i, petxim-petxam, de primer la gresca era sorollosa. Imperava un cert desordre tolerat pel pagès, que ens mirava amb una certa ironia al temps que els fèiem somniar amb la seua joventut. Després, com si un ordre es fes evident i de cop sentíssim una necessitat màgica ens deixàvem endur per la joia i començàvem una mena de dansa boja, viciosa… viciosa?

No, no era això… Tampoc era la nostra intenció. Era simplement un esclat infantil, gairebé incontrolable. Cada un de nosaltres trepitjava amb un delit diferent, amb mossegades als raïms, que sucosos ens desafiaven, suats, amb aquella suor que empapa, que mulla.

I sempre hi havia algú que queia, que quedava xop de cap a peus, llavors la riota es feia col·lectiva, al moment que les estirades per aixecar-lo es feien competència amb les seues forces per tirar-nos a nosaltres, a la fi, gairebé sempre acabàvem rebolcant-nos entre el suc del raïm xafat.

Ai la mare! Cada dia ens esperava amb la palangana plena d’aigua per  rentar-nos entre una aparent enrabiada i la rialla enyoradissa.

Ara, gairebé seixanta anys després penso en les persones d’avui, sempre trepitjant d’asfalt, tant brut…negre! És veritat, els peus també queden bruts, però aquest suc no és el most.

Cal tornar als records, amb l’ànim de gresca, amb el vist-i-plau dels veritables trepitjadors, amb el berenar a les mans, trepitjant el raïm, mai vam pensar en els torturats ceps, generosos, ni en els pagès que tenia que treballar-los, ni en els veremadors… aviat, molt més aviat del que creiem, vam canviar el trepitjar raïm pel cistell i les tisores.

També l’acte de collir els raïms es tornava una festa. Els veïns s’ajudaven i feien una família; gran i joves feien una pinya on les cançons es tornaven el ritme que engrescava i els grans més sucosos també feien cap a la boca amb una mossegada aquí i allà.

Després, de més gran vaig tenir el goig de caminar pels cellers, de respirar la fortor d’un most que en un silenci de dies solitaris es va transformant, fa un pòsit inquiet, deixa brollar a la superfície unes bombolles que esclaten i deixen una fràgil rodona d’escuma, que es multipliquen contínuament, com fent una mena de cursa. El most d’aquesta manera avança cap a aquesta cosa extraordinària que és el vi, generós i agradable, ardent i benèvol.

Ah, però res més! Ningú que passi per persona de seny i que mediti una mica sobre això (ningú que digui que té dos dits de front) no dirà que el vi té gust de raïm. Entre un i l’altre no hi ha cap nexe forçós, o directe, i no se li veu un parentiu pròxim.

El vincle hi és, però establert segons unes passeres direccionals. Unes coses són els grans de moscatell, ovalats i grossos, lluents i amb aquella mena de polsina blanca; i l’altra cosa és el moscatell, ben diferent de gust. Entre el raïm tan dolç a la dent que el mossega i el vi tan deliciós a la gola que l’engoleix.

Com també hi és entre els carrolls, que maduraven uns dies després de la verema, encara penjats al sarment i que el pare collia per fer mistela. A la mossegada endolcida del carroll madur, de gra petit i gairebé encongit, al flaire fort i dolç a la vegada de la mistela que feia engolir el pastisset després d’un bon dinar. Entre totes dos experiències hi ha uns lligams, sens dubte, però són complexes i obscurs, treballosos i fonedissos i donen un resultat completament inesperats. Vulguem o no, un tip de raïm no ens emborratxa, uns gosts de moscatell, mistela, cava o vi…sí!!

Moltes vegades penso amb el meu pare, temps era temps, que ell va trepitjar raïm, no amb la bogeria enjogassada, sinó amb la suor del treball i després, amb les contalles al calor de la llar de foc, durant l’hivern, lluny ja de la collita. Allunyats com estàvem del televisor i altres estris que treuen la xerrameca engrescadora de les històries quotidianes. Històries que es fonien, canviants, entre la vida i el treball, entre els records i el dia a dia. El pare, la mare, els iaios, recordant experiències i on tots, d’una o altra manera, havien trepitjat raïm.

“Abans solia començar la verema en un dia determinat, com es feia en altres collites: oliva, ametlla o garrofes. Al Priorat solia començar el 14 de setembre, per allò de: ‘el setembre és veremador i fa vi del bo i millor’.

A la Ribera d’Ebre començava per sant Miquel, el 29 de setembre. Als matins els ceps estaven mullats per l’aigualera i les faldilles de les dones es mullaven, això feia que alguna veremadora una mica eixerida s’arromangués, però la resta anaven xopes fins l’hora d’esmorzar que aprofitaven l’escalfor de la foguera per eixugar-les.

La feina de tallar raïm solien fer-la les dones, els homes més aviat portàvem els cistells i les portadores per abocar-los als carros i portar-los al celler. Sempre hi podia haver algun sobresalt si el carro quedava travat al mig de la vinya, llavors, a més de tots els sants del cel que baixaven a ajudar, calia aferrar-se a les rodes dels carros per fer força o enganxar el ruc o la somera davant el matxo”

En algun lloc vaig llegir que la millor part del vi no es cou dins el ventre de les persones, que només tasten el regalim que raja del porró (ara en copes rodones, marejant-lo abans de posar-hi el nas dins). Hi ha un moment de repòs i de misteri, i necessàriament de trànsit, en que el most comença i té la puresa intacta.

Això abans passava en el silenci dels cups, dintre d’olorosa foscor de les humils cellers. No feia soroll, ni es mirava les teranyines espesses que, gairebé opaques, romanien aferrades a les antigues voltes. Allí en la tenebrosa caverna, a frec de la pedra que cobria la molsa, el suc seguia bullint.

Què podem saber de tot això quan mosseguem un raïm? Què podíem saber naltros de tot això quan entre la cridòria infantil trepitjàvem raïm?

De la celler només en tenia notícia uns quants afortunats, tampoc ens podíem imaginar que si la bota era la del racó, seria el vi millor. Però trepitjàvem amb frenesí, amb mal de panxa de tant riure.

Ah, no és això! Ara ho sé! Hi ha un misteri que s’escapa, hi ha una força que bé de la pluja, de les abelles i dels pàmpols, de les mans, dels cistells, dels carros i del treball de les persones.

Els professionals ho veuen clar i ho simbolitzen amb formulismes esquemàtics, tot fent un encaix perfecte entre la realitat i l’endevinalla. Admirable! Però és just que sàpiguen fer-ho, i allò que aniria escampat per la natura ho lliguin sobre un tauló de les seues demostracions.

Sí, segurament encara hi ha misteris que no sabem… ni els professionals, ni els mesuradors, ni els metges que vigilen les entranyes i escorcollen les nostres legítimes preocupacions, ni els ordinadors, aquestes caixes i caixetes intel·ligents que cada vegada ens sorprenen més (ho saben tot). Em bé a la memòria el meu iaio, mai va creure que dins una ràdio hi hagués ningú que cantés jotes.

Amades en el seu costumari català escriu una cançó molt bonica que explica tot el procés: “el vi surt de la terra, de la terra va a l’arrel, de l’arrel se’n puja al cep, del cep entra al cistell, del cistell va cap al carro, del carro passa a la premsa, de la premsa baixa a la bóta, de la bóta va al porró, del porró passa a la boca, de la boca se’n va al ventre, del ventre baixa a l’orinal, de l’orinal trona a la terra… i de la terra surt el vi!”

Penso que és bo recordar, perquè recordar és sempre una experiència de la mateixa manera que pensar en el futur és un projecte.

Punt i a part… vam trepitjar raïm