Entre la veritat i la mentida. Primavera – Móra d’Ebre

Entre la veritat i la mentida, conferència de Santi Alfonso. (4a part)

La primavera comença el dia 21 de març, però és cert que els primers dies solen ser freds. Conten que la primavera té el cap ple de pardals, es va deixar enganyar i li va donar uns quants dies més a l’hivern.

Tota la vegetació, en aquest temps, viu la metamorfosi més esplèndida, les primeres flors que es deixen veure són les dels ametllers. Les abelles executen passos de dansa entre els cinc pètals rosats que aviat cobriran el terra.

El color verd dels arbres, del canyar, de les herbes… es reflexa en l’aigua tranquil·la de l’Ebre al seu pas per Móra.

Des de l’any 1174 fins al 1837 Móra d’Ebre i el seu castell, van formar part de la Baronia d’Entença.

Guillem de Castellvell va rebre del rei Alfons I, el territori originari de la futura baronia. Va tenir tres fills, Albert, Guillerma i Alamanda. Albert va morir en la quarta creuada contra els turcs, així les propietats es van repartir entre les dues filles. Guillerma va heretar les del Penedès i Alamanda les de l’Ebre. Una besnéta d’Alamanda, l’any 1492 es casà amb Guillem d’Entença, nebot de Maria d’Aragó i cosí de Jaume I el Conqueridor.

Berenguer d’Entença heretà la baronia al morir els seus pares, es casà amb Galbor i van tenir dotze fills, amb dos dels quals Guillem i Berenguer, protagonitzà durs enfrontaments amb els seus veïns els Templers i els Montcada.

Guillem va ser l’hereu de les propietats que el seu pare tenia a Catalunya i es casà amb Berenguela de Montcada, posant fi a la desavinences d’ambdues famílies. No van tenir fills i les propietats van passar al rei Jaume II.

L’any 1324 els dominis de la Baronia d’Entença s’incorporen al Comtat de Prades que Jaume II crea pel seu fill l’infant Ramon Berenguer.

I Berenguer d’Entença?… que va ser de Berenguer d’Entença?….

Berenguer d’Entença, cap d’almogàvers

Antoni Rubió Lluch, el gran historiador de la Grècia Catalana, ha pogut demostrar com és just i exacte de donar el nom de “catalana” a la dominació de la Corona d’Aragó a Grècia. Per a ell, com per a la major part dels historiadors coetanis dels esdeveniments, l’expedició a Orient, que donava origen a la fundació i a la supervivència, durant prop d’un segle, dels ducats d’Atenes i Neopàtria, mereix també  el títol justificat de catalana.

Aventura catalana, en efecte, i potser la que més enllà va dur totes les reserves de boig heroisme, de bel·licositat i d’audàcia, que la nostra gent ha tingut i que rares vegades, en el curs de la història, ha pogut, com aleshores lluir.

Berenguer d’Entença era entre els caps militars catalans un dels més antics. L’any 1285 el trobem amb l’exèrcit de Pere II davant Figueres i Girona, contra els francesos de Felip II “l’Atrevit” i a la croada predicada pel Papa Martí IV.

Al costat de l’Infant Jaume o de l’almirall Roger de Llúria, cunyat seu, doncs s’havia casat amb la seva germana Saurina. El podem trobar també ajudant a la seua mare Galbor, que havent quedat sense exèrcit al castell de Móra, va ser assetjat pels Templers de Miravet i los Moncada d’Ascó.

99-móra

A més havia combatut a tots els teatres d’operacions d’Itàlia, a Sicília, a Calàbria. L’any 1291, quant Jaume fou elegit rei, Berenguer no el segueix a Catalunya, prefereix les cavalcades i la vida agresta, als plaers de la cort a Barcelona o Saragossa.

Es va unir a Frederic de Sicília. En aquella època Roger de Flor es presentà a Frederic per oferir-li els seus serveis. Berenguer, tot i que Roger havia estat templer, i per tant enemic seu, li va fer costat prop del rei i li va afavorir l’ascens. Des de llavors els dos cavallers estaven units per l’amistat i havien posat els seus béns i les seves tropes en comú.

Podem considerar Roger de Flor com la primera figura d’aquella expedició en terres de Grècia de la Gran Companyia Catalana, era un home mig alemany, mig italià. Fill d’un falconer de l’emperador Frederic II i d’una donzella italiana de bona família. Als 8 anys un sergent templer va adoptar-lo i als 15 anys ja era conegut com un dels millors marins de la Mediterrània.

Alt i fort com pocs homes, atrevit i generós, molt fidel als seus deutes com cavaller del Temple. Va participar en l’evacuació de la ciutat de Sant Joan d’Acre, quan els turcs hi van prendre possessió. Era una desfeta pels cristians i els que hi van prendre part van ser acusats de negligència. Fra Roger ho fou d’haver-se fet ric i el Gran Mestre del Temple el va desposseir dels tots els seus béns i càrrecs i abans de ser empresonat, però, va fugir.

Llavors va esdevenir un soldat d’aventura, corsari si s’esqueia, i se’n va anar a Sicília per posar-se al servei del rei Frederic.

Més endavant s’oferia en nom del rei a l’emperador de Constantinoble, Andrònic, home més aviat feble i bondadós, que estava amenaçat pels turcs. L’emperador i el seu fill Miquel van signar els compromisos referents al casament amb la neboda de l’emperador, els sous a pagar a cavallers i almogàvers i, més encara, el títol de megaduc per a Roger de Flor.

El 1303 saquejàvem l’illa de Quiros i después sortíem a la mar el gros de la Companyia. Érem 36 naus amb los capitans Ferran d’Aunés, Corberan d’Alet, Pere d’Erós i Martí de Logran. També hi havia l’administrador i tresorer Ramon Muntaner. D’homes a cavall més de 1.500 i més de 4.000 almogàvers amb prop de 1.000 homes de mar, tots a sou i  tots catalans i aragonesos.

Quan sortirem només mancaven los capitans Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença. Berenguer era de noble llinatge, senyor dels castells de Móra i Falset. Sembla que era parent de la família reial.

114-móra

Roger acollí al seu amic a Constantinoble, a més li aportava 100 homes a cavall i 1.000 almogàvers. Així Roger parlà favorablement a l’emperador i esmentà la grandesa de la seva naixença, li deia que era digne de les millors dignitats doncs fins i tot el sobrepassava per l’antiguitat de la seva noblesa. La recepció oficial tingué lloc el dia de Nadal, en presència de tota la cort, Roger demanà a l’emperador oferir a Berenguer el megaducat amb el que ell havia estat honrat.

I ell mateix es va treure lo capell de megaduc i lo va posar al cap de Berenguer, li va donar la vara, que estava enriquida amb or i plata, i lo sello i l’estendard. Però poc temps después Roger rebia de mans de l’emperador lo títol de Cèsar.

Lo nostre senyor Berenguer, va repartir lo banquet entre tots naltros, i va dir a l’emperador que ell només estava obligat al rei Frederic, i que a ell li havia fet promesa de fidelitat. Però que també serviria, ell i tots naltros, a l’emperador.

Això va complaure Andrònic, doncs si era fidel al rei, també ho seria a ell.

Miquel, el fill de l’emperador, engelosit, dies més tard, assassinava a traïció a Roger.

Quan es va saber la nova de l’assassinat, una ràbia terrible s’emparà de tots els almogàvers.

I vam sortir al carre, i amb lo crit desgarrador de: desperta ferro! tot lo que es posava davant nostre era passat per les armes.

Berenguer reuní al Gran Consell i per unanimitat van decidir no emprendre cap acció contra Bizanci, els catalans van desafiar Andrònic tot acusant-lo de traïció. Quan un sobirà violava el seu jurament, el vassall tenia dret a negar-li la fe i obediència i a denunciar el mateix jurament de vassallatge. Abans de declarar-li la guerra, els catalans van voler observar aquesta regla.

Però tot i que l’emperador mos va escoltar, no va saber que dir.

La delegació catalana va demanar escorta, volien assegurar la seua protecció. Però només van passar les portes de la capital, tots van ser perseguits, atacats i assassinats.

Quan aquestes notícies van arribar a Gal·lípoli, on estàvem atrinxerats, d’ençà aquell dia només teníem una idea. Venjança!. Odi! Que la sang només portava sang!. Ningú mos podia parar, ni lo nostre senyor Berenguer d’Entença, podia parà aquella ràbia immensa de la traïció, ni aquell udol de venjança!.

I el poble es va servir d’aquesta maledicció: “aixís caiguis en mans dels catalans!!”.

Mentre Berenguer s’havia fortificat i pensava que podria rebutjar tots els atacs, però també sabia que tots els seus guerrers eren homes de lluita oberta i que ara es trobaven aculats, per això pensava en obrir-se camí i assegurar la seva subsistència.

110-móra

Rocafort no volia dividir les forces, de tota manera es resolgué passar a l’ofensiva i llançar, per mar, el primer atac. Tots els almogàvers volien seguir-lo.

Berenguer embarcà la seva tropa en cinc galeres i tretze barcasses. Tenia la promesa de Sanç, germà bastar del rei Frederic, que l’ajudaria amb les seves deu galeres, però Sanç no complí amb la seva promesa. De tota manera partiren cap al mar de Màrmara.

Pel mar los almogàvers érem veritables pirates, llops de mar, a terra encara pitjor. Andrònic llançà contra naltros un altre fill seu, el dèspota Joan, amb molts homes d’armes. Es pensaven que no presentaríem batalla, es creien que al veure que ells eren més que naltros, mos cagaríem. Que poc sabien del nostre valor.

A cada un mos tocaven dos i dos vam matar. Naltros si cal, fem los fetges abans de rendir-mos.

L’emperador va armar tothom per veure si podia fer front a Berenguer, però aquest no aparegué. Estava satisfet i mudà el rumb. Això passava a finals de l’any 1305. De retorn va veure una flota de divuit galeres que escortaven un comboi. Eren genovesos. Berenguer es va mantenir alerta i maniobrà de tal manera que les proes dels seus vaixells apuntessin a terra, així que les popes, que eren més altes, permetien als seus no deixar-se dominar en cas d’atac.

Els genovesos van saludar i invitar al cap dels almogàvers a bord de la galera capitana. Al reconèixer Berenguer, engelosits com estaven de les victòries dels catalans, van pensar que la seva captura seria un excel·lent negoci. El capità l’invità a ell i als seus a taula, un cop havien acabat de dinar, els van capturar i empresonar.

Al mateix temps atacaven la flota catalana. Quatre de les galeres foren preses, abordades i degollats els seus tripulants. Només la cinquena presentà batalla fins el darrer home.

Van tancar Berenguer en una presó. L’emperador havia ofert 25.000 escuts d’or per ell, però los genovesos no van fer tracte i se l’emportaren cap a Gènova.

En uns mesos, la traïció, la deslleialtat i l’enveja mos havien malmès als catalans, molt més que dos anys de lluita oberta contra los turcs. Roger de Flor assassinat pels grecs. Berenguer captiu pels genovesos…

97-móra

Ara no restava més que un capità: Bernat de Rocafort. Els seus efectius estaven mancats, però mai com ara els animava un alè tan heroic. La Gran Companyia era una república militant. I sobretot en els moments arriscats és quan es mostra com a tal.

Podia donar-se una situació més difícil?

Per tal d’assistir Rocafort els almogàvers van renovar el Consell dels Dotze. La nació militar té els seus estatuts. El Consell li dóna escut d’armes i segell.

Vam tornar a la lluita i va durar més de dos anys. Cada batalla estava presidida del crit: Via sus Aragó! Sant Jordi!.

I cada batalla era una victòria.

La Gran Companyia es preocupava per la sort de Berenguer i es va adreçar a Jaume II per demanar la seva intervenció. El rei tenia en gran estima Berenguer. També van demanar intercedir al Papa, però aquest, temeròs del poder català acollí fredament el requeriment.

Gènova accedí la petició de Jaume II i alliberà Berenguer. Lliure, però decebut, s’adreçava al Papa i al rei de França i pledejava per aconseguir l’ajut d’occident. Ambdues instàncies foren inútils.

Davant aquestos fracassos anà a Catalunya on va vendre la major part dels terrenys de la baronia de Móra i Falset.

93-móra

Amb los diners va llogar a Barcelona una nau, reclutà 550 homes d’armes i va fer vela cap Orient.

Però lo seu retorn havia de provocar un gran malestar. Rocafort era qui exercia lo poder, que havia rebut del Consell del Dotze.

Tret de les virtuts guerreres los dos cabdills no se semblaven en res. Berenguer, gentil home de noblesa autèntica, cortès, generós, conciliador. Rocafort, soldat previngut, simple cavaller, rude, cobejós i insolent.

El gest del primer sacrificant el seu patrimoni per tornar-se a reunir amb els seus companys, hauria de suscitar un sentiment general de reconeixement, però, de fet, li fou advers. Havia excitat la gelosia de Rocafort. Entre els dos homes es produí un conflicte.

El Consell decidia que els homes podien anar en plena llibertat amb el cabdill que volguessin: Rocafort, Arenós o Entença.

Rocafort reuní el major nombre, però els millors preferien Berenguer, fins i tot Arenós es posa a les seves ordres. La unitat política dels catalans estava salvada, però el poder militar s’havia romput.

Fins la tardor del 1307 assotaren la província de Tràcia. Aquell règim d’ocupació violenta sobre aquelles contrades fèrtils havia d’acabar en taula rasa dels habitants i de la natura, doncs els almogàvers no canviaven la llança per la rella.

Era el moment per intervindre l’infant Ferran, tal com Rocafort havia proposat. L’exèrcit es posà en moviment per fraccions, una cada dia: davant Rocafort, darrere seu l’infant junt amb Berenguer i Arenós.

Tot semblava que era perfecte, però no ho va ser!.

Rocafort anava més tard del compte i Berenguer aixecà el camp abans de temps, de manera que es van trobar amb la reraguarda dels de Rocafort.

Quan mos van veure una veu va sorgir entre ells i cridà: Armes, Armes!. Los homes de Berenguer mos vénen a atacar!. I la cridòria arribà a les orelles del nostre senyor Berenguer i tal com es trobava, sense armadura, només amb l’espasa, muntà a cavall i va córrer perquè no ataquessin.

Arribà damunt el seu cavall cuirassat Gisbert, germà de Bernat de Rocafort i al seu darrere Dalmau de Sant Martí, i los dos se van pensar que lo nostre senyor mos animava a atacar.

Van avançar cap a ell i lo van envestir per travessar-li lo seu cos amb les seues llances! Allò no es podia entendre, havien matat Berenguer d’Entença!. Los nostres havien matat lo nostre senyor Berenguer!

Rocafort restà llavors l’amo de la Gran Companyia. Però el seu despotisme va motivar la conspiració dels caps de la Companyia i el van lliurar al rei de Nàpols, que el va fer morir de fam a Calàbria.

El francès Cepoy agafà el comandament i amb ell anaren al centre de Grècia, però també durà poc. Els almogàvers es van constituir en república, assessorats pel Consell dels Dotze, això passava el 1308.

Jo sóc almogàver.

Jo vaig ser fidel seguidor de Berenguer d’Entença.

Jo vaig lluitar per ell i pel seu honor.

Jo sóc un dels catalans que vam morir en aquella bogeria!

Jo sóc un dels que va cridà: Visca Catalunya!

almogavers

Companyia Catalana d’Orient

Anuncis