Entre la veritat i la mentida, conferència de Santi Alfonso. (3a part)

Els arbres eleven la filigrana de les seves rames que semblen retallades damunt el cel. És el moment de l’any que la natura sembla com si dormís, però no us ho penseu perquè cal preparar aquesta terra ja que no dorm, sinó que reposa i protegits per l’aire fresc, s’aniran creant els nous brots de les fulles i les flors d’una nova primavera.

Davall el terra les joves plantes empenyeran des de les seves arrels cap a la superfície. Tot es transforma en una meravellosa activitat, encara que no es vegi.

A l’hivern, a la Terra Alta, és fàcil el veure grans gebrades, llavors els arbres es tornen de color blanc.

Gandesa és un poble amb títol de ciutat, és el cap i casal de la comarca i també ho va ser de la Castellania.

No posseeix un barri antic  com altres municipis propers, ja que va ser destruït durant els set setges de la primera guerra carlina, però té indrets on es pot descobrir la veritable essència de la seva història.

És, sense dubte, la localitat que compta amb més béns arquitectònics.

Com la portalada de l’església, que és una joia romànica. Set arcs en gradació descansen sobre altes tantes columnes adossades, de capitells decorats amb baix relleu de clara influència morisca.

Els arcs tenen una decoració amb motius vegetals, geomètrics o figuratius. Tot el muntant és d’una extraordinària bellesa que dóna fe de les celebritats que han travessat el llindar.

El 17 d’octubre de 1319, es va celebrar a l’església un pompós casament. A l’infant Jaume, fill de Jaume II d’Aragó, el volien aparellar amb Elionor de Castella, però l’infant teia vocació religiosa. Jaume  va deixar la núvia plantada i a tothom bocabadat, i cametes ajudeu-me es va refugiar al veí poble de Lledó.

Però amb el tràfec Jaume es va deixar els guants damunt l’altar. Vet aquí, que de la paraula “guant” va derivar en Gandesa, segons explica la llegenda.

Però de tota aquesta història hi van haver unes víctimes, si més no, escoltem-la…

La Farsa de Gandesa

El primer fill de Jaume II i Blanca d’Anjou, va néixer als onze mesos del matrimoni dels seus pares. Blanca d’Anjou va casar-se quan tenia 12 anys, així doncs va tenir el primer fill a la tendra edat de 13 anys. Era el dia 29 de setembre del 1296.

El primogènit dels reis aviat havia de convertir-se en una peça del joc polític del seu pare. Quan tenia just un any el rei ja concertava matrimoni amb la filla del rei de França, Felip “el  Bell”. Però aquesta intenció no va prosperar.

Onze anys més tard s’establien contactes entre les cancelleries de Catalunya i Castella per poder casar-lo amb la infanta Leonor.

A tal efecte el dia 21 de març de 1308 el Papa Climent V establia una butlla per la qual dispensava de poder celebrar el casament entre l’infant i la princesa, donat que eren parents.

Uns mesos més tard els reis de Catalunya i Castella es reunien en el Monestir de Huerta i signaven el futur matrimoni. Aquest no s’havia de celebrar abans de dos anys, a la fi de que la princesa hagués complert els 12 anys i el primogènit els 14. Si no es celebrava, la part que deixaria de complir el contracte havia de donar sis castells prèviament acordats.

El contracte va ser signat davant d’una vintena de testimonis, entre bisbes, almiralls, cancellers i persones de confiança d’ambdós regnes. El rei Jaume va assignar a la seva futura nora:

Per arras nós li donem, quant el matrimoni estigui fet, segons que les reines d’Aragó millor i amb més compliment les han acostumat d’haver en vida de l’espòs, les viles de Daroca, d’Osca, de Xàtiva, de Castelló de la Plana, de Borriana, de Montblanc i de Tàrrega.

I si totes aquestes atribucions no eren suficients se n’afegirien tantes com calgués, perquè la renda de la futura nora fos:

Com aquella que la dita reina Blanca, muller nostra, té per les seves arres i dots que nós vam assignar i donar.

El rei de Castella també va assignar el dot de la seva filla. El compromís matrimonial era sense dubte un important afer d’estat molt convenient a les dos corones.

Però el joc casamenter del rei “Just” no va sortir bé, com tampoc va encertar en altres dels seus fills. El fracàs familiar i polític va acabar en una tragèdia humana.

El dia 14 d’octubre de 1310, és a dir dos anys més tard del compromís, moria a Barcelona la reina Blanca d’Anjou. No havia arribat als 30 anys, i deixava el rei amb 10 fills. Més tard el rei es tornaria a casar amb Maria de Xipre, però el casament va ser un desastre pels fills.

Blanca d’Anjou en el seu testament va disposar que fos enterrada a Santes Creus. Aquell enterrament impressionà a tots els fills, i especialment al primogènit, cosa que li durà tota la vida.

L’any següent jurà a Saragossa els Furs Aragonesos i després ho va fer amb les Constitucions Catalanes. Pocs dies després tornà a Santes Creus. Aquesta estada al monestir va ser decisiva per poder comprendre la vida de l’infant hereu.

En aquesta visita decidia que fos en aquest Monestir el seu propi enterrament, a més jurava que cas de prendre hàbits només ho faria a Santes Creus.

Els anys següents foren de confusió per l’infant i sobretot pel rei. El primogènit estava cada vegada més convençut de fer-se monjo. El rei només pensava en l’escàndol que provocaria el propòsit del seu fill.

El 21 de març del 1319, li recordava el compromís concertat del matrimoni amb la infanta de Castella. La resposta de l’infant no es va fer esperar, sis dies més tard, des de Tortosa, deia al seu pare els motius pels quals dubtava de regnar i de casar-se.

Per això, pel nostre dubte, Vós, Senyor, bé podeu entendre que si nós no devem regnar, ni casar, i si Vós demaneu l’aixovar, ells seran enganyats.

Més endavant tornava a escriure comunicant-li la seva vocació religiosa. A més:

Nós mai hem donat el consentiment al concertat matrimoni amb la infanta Leonor, i tot els nostres 22 anys, i des de què vam néixer, no hem tingut cap mena de contacte carnal amb cap mena de dona, d’acord amb la nostra vocació monàstica.

El rei, però, no perdia l’esperança de convèncer el seu fill, i amb aquesta creença va escriure a Maria de Molina, a Castella, donant-li la seguretat del matrimoni.

Jaume II era home de recursos, així que va fer que intervingués el Papa Joan XXII. El Sant Pare escrivia a l’infant, on entre consells i recomanacions, li pregava que contragués  matrimoni.c Un altre emissari fou Fra Pere de Portell, que va anar a Tortosa, on residia l’infant, per mirar si el podia convèncer que anés a viure a Barcelona. Però també fracassà.

Llavors el rei tornà a escriure, per dir-li que el temps s’acostava i que el millor era que parlessin i acordessin el que s’havia de fer.

Segurament que l’infant contestaria a la lletra del seu pare negant-se. El rei davant d’aquesta nova negativa es reservà.

De tota manera tornà a insistir, ara escollia a Gonzalvo Garcia, home prudent, cortesà i amic personal de l’infant.

El primer encontre el van tenir a Lledó. Ja de bones a primeres l’infant va manifesta-li que ni volia casar-se ni volia regnar.

Amb això per davant, de res servia parlar, per més que li pregués que l’escoltés i que el rei estaria més content que si es casava que no pas si regnava.

A la fi l’amic li deia que podia casar-se i abans de tenir qualsevol contacte carnal amb la seva esposa, encara podia prendre la seva decisió. La resposta fou fulminant, ell no faria tal farsa.

Prou s’esforçà  l’amic en recordar l’embargament de castells i altres penalitats i que el compromís pactat només era el de casar-se i que fet això podia ingressar com a monjo sense fer cap mena de falta.

Desesperat davant la negativa, va proposar-li que parlés amb el reu pare. El primogènit va contestar-li que si fos ell qui volgués casar-se bé que hi aniria. Però com que era el seu pare qui volia que es casés, que fos ell qui anés a trobar-lo.

Seguint el consell de Gonzalvo, el 24 de setembre, des d’Alforja, el rei, convocà alguns prelats, rics homes, nobles i ciutadans de Catalunya i Aragó, per tal de que a mig octubre anessin a Tortosa, per aconsellar en un cas singular, que esdevenia perillós pel rei i pels regnes.

El dia 30, el rei, era a Móra d’Ebre.

El dia 3 d’octubre l’infant Jaume compareixia a Gandesa i davant el rei i el notari va prometre solemnitzar el seu matrimoni amb la infanta de Castella. En aquest document es callava si havia de consumir o no el matrimoni, l’infant només es comprometia a la cerimònia.

Bernat de Fonollar fou un nou emissari, persona de gran eloqüència a la cort catalana, tenia com a missió el convèncer a l’hereu i fer abandonar la idea de fer-se monjo. També va fracassar.

La cerimònia es fixà pel dia 17 d’octubre del 1319, abans però, l’infant recordava al rei la seva intenció, i li pregava que després d’obeir-lo humilment, no consumiria el matrimoni i que podia escriure a l’abat de Santes Creus per tal de que allí el volguessin rebre com a monjo, o almenys com a germà convers.

El dia fixat es celebrava a Gandesa la cerimònia nupcial entre el primogènit de Jaume II i la princesa Leonor de Castella.

 Mai lo nostre poble ha pogut tindre tal honor. A Gandesa han vingut lo rei, l’arquebisbe de Saragossa, lo bisbe de Tortosa, l’abat de Santes Creus… i molta gent de la cort i molts militars.

Però el cas és  que lo novio no vol saber res d’aqueste casament i que només haurà cerimònia, però de llit, res!.

A mi me sembla que tot està preparat, i que la novia no sap res de tot això.

Després de l’acta notarial en la que es certificava el consentiment dels nuvis i que havien oït missa, Jaume II havia aconseguit part del seu propòsit, però no estava satisfet. L’infant decidia, després d’aquella farsa tornar a Lledó.

Però l’infant ja ho havia dit sempre: no volia cap dona, ni volia cap regne!.

És clar que lo rei ha aconseguit lo que volia, ha demostrat als castellans que havia complert els pactes que van fer.

Bé que va reunir, lo rei nostre senyor, l’endemà del casament, a Gandesa, lo Parlament. Ves a saber quin una se’n pensava. Què pretenia? Què tot fos legal?.

 El rei temia les represàlies i va escriure cartes a la seva filla Maria, que estava casada amb l’infant Pedro.

A ben segur que el rei encara tenia alguna esperança de que el seu fill canviés de parer, però la seva insistència no feia més que agreujar la situació.

Així el 22 de desembre les poques esperances que tenia se’n van anar a orri. El matrimoni era un fracàs.

El rei comunicava a la reina Maria de Molina que el seu fill, no volent escoltar els seus consells, havia pres hàbits a l’Ordre de l’Hospital.

Un temps després la Infanta Leonor es casaria amb el futur rei Alfons, germà del príncep Jaume. Així Jaume II aconseguia arreglar-ho tot. De tota manera la farsa de Gandesa va tenir pel primogènit les pitjors conseqüències.

L’ingrés a l’Orde de l’Hospital fou forçat, doncs ell sempre havia volgut ingressar al Cister. Aquest canvi va ser una imposició reial.

Aquesta exigència paternal per la qual Jaume ingressava en una orde militar, no va fer més que confondre. El príncep monjo mai va voler ser soldat i mai va aconseguir la pau espiritual que desitjava.

Però és que lo rei pensava més en lo seu fill com a governant que com a pare, sinó ningú se pot creure tot lo que li estava fent.

De què tantes cartes? Que si al Papa, que si a la Reina de Castella, que si a la seua filla Maria. Perquè tantes cartes?.

A la fi l’ hereu volia ser monjo. Però com que lo rei tot ho volia arreglar, ara posa lo noi a un altra ordre, la de Montesa, que són com los de Santes Creus. Tot menys deixar-lo professar a Santes Creus. Que l’ordre de Montesa depengués del Cister. Que portessin hàbit blanc, que hagués estat al Monestir… tot plegat no va fer feliç al príncep.

Fra Jaume morí a Tarragona el dia 12 de juliol de 1334, als 34 anys. Sembla ser que les seves restes mortals es van quedar a la seu tarragonina. Certament, tant la seva vida com la seva mort ens obren a la tragèdia, a la incomprensió, a l’obstinada tortura.

Perquè? Perquè lo meu pare no va poder comprendre lo meu desig?

Perquè lo meu cos no va poder descansar per sempre a Santes Creus?

Perquè mai s’ha aixecat lo vel del martiri interior que vaig tindre, a la fi vaig renunciar a governar la meua terra…

Perquè vaig tenir que simular lo casament a l’església de Gandesa. Perquè aquella farsa…?

Una  farsa que va portar a un martiri sense consideració, i si algú l’ha tinguda, si algú s’ha afeblit amb els sentiments del fill primogènit del rei Jaume II, que prengui judici i pensi que el jove mai va voler enganyar ningú, només els interessos polítics i l’honor van fer que el rei “just” fos tant dur i injust amb el seu fill, príncep i monjo.