Entre la veritat i la mentida, conferència de Santi Alfonso. (2a part)

El sol, es torna daurat. Per tot arreu esclata la bellesa, els colors del fullatge dels arbres es transforma. Més tard el vent s’emportarà totes les fulles per deixar les branques nues.

Al camp, els primers dies de la tardor, quan encara són calorosos, es cullen els raïms, amb la verema acabada caldrà esperar la collita d’olives.

Si hi ha una comarca on la vinya és omnipresent, és sense dubte el Priorat.

I parlar del Priorat és parlar del Montsant. El Montsant és la muntanya de la pau i la quietud. Els cingles, els abismes profunds aquí no són amenaçadors; el cel és clar, l’aire pur i l’horitzó infinit.

El cim més alt és la roca Corbatera, que assoleix els 1166 metres d’altitud, la cota màxima de la comarca.

I gairebé al vell mig la serra de la Gritella desprès d’una llenca de muntanya que avança coronada per una alterosa cinglera. Siurana aguaita a la punta de l’abisme.

Siurana aconseguí la seva importància gràcies a la seva situació, que també fou qui li va fer perdre, com en la tardor l’arbre perd la fulla, però aquesta mateixa situació privilegiada li ha tornat a fer renéixer la seva importància.

No és estrany, doncs, que durant la dominació sarraïna fos cap del valiat i els seus dominis extensos.

Josep Carner la va immortalitzar en els seus versos:

Allà dalt ets Siurana, aspra i ardida,
ben arrapada a la salvatge altura
coronada d’espais, d’abims cenyida,
tota daurada i negre de vellura.

Dels carrerons sota la volta dura,
l’aire té una quietud esfereïda:
sols enllà, vora el cingle, una exquisida
prada es va alçant vers l’esglesieta obscura.

La Reina de Siurana

Era l’any 1153; l’alcàsser de Siurana resistia les envestides dels assetjadors cristians, entre els que hi havia mercenaris normands capitanejats per Antoni Mese i guerrers catalans a les ordres de Guillem de Claramunt, Ponç de Cervera i Bernat de Plegamans. El repte era la captura d’aquella fortalesa, l’ultima plaça sarraïna del regne islàmic de Tortosa.

Els cristians havien deixat aquesta fortalesa pel final, no tant sols per la dificultat que suposava la seva ocupació, ja que Siurana quedava al llarg d’un estret precipici que avançava cap al buit com la proa d’un llagut, per damunt d’un bosc de pins i alzines, sinó i sobretot, pel valor llegendari dels seus defensors i de la seva reina.

Les milícies catalanes dels comtes de Barcelona, ajudades per feréstecs pastors dels Pirineus, ja havien conquerit el que seria el Principat de Catalunya, expulsant els antics pobladors musulmans cap als regnes islàmics de les terres de Ponent.

Però al bell mig del Montsant encara hi onejava, atrevida i desafiant, l’ensenya de la Mitja Lluna del valinat de la reina de Siurana.

Lo petit paratge era inexpugnable, damunt un formidable penya-segat havia resistit les càrregues de l’exèrcit cristià. Ara, però, semblava haver arribat la darrera hora, los senyors de la guerra estaven disposats a posar punt i final.

Corria de boca en boca la fama que la reina era molt bonica, a més que dona decidida i coratjosa que sabia manar als seus guerrers amb mà de ferro.

Cada nit, entrada la fosca, quant s’encenien les fogueres de campanya i al seu voltant els soldats s’entretenien contant penes i glòries, en un o altre moment, sortia alguna veu dient la prodigiosa bellesa de la reina de Siurana. La imaginació de cadascun d’aquells homes la reproduïa segons la seva fantasia. Tots, però, sabien de la seva pell clara i rosada, del seu cabell negre de llarga trena, dels ulls verds com els sembrats, de la seva agilitat i com animava als seus soldats cavalcant un cavall negre com el to dels seus cabells, banderejant per les extraordinàries cingleres.

Els barons de la guerra havien decidit assetjar i prendre Siurana per al cristianisme i el comte de Barcelona, i per aquesta operació havien reunit un sol exèrcit.

Però secretament cada un d’ells es preparava per ser el primer d’entrar al recinte fortificat i fer captiva aquella dama, tantes vegades imaginada a la llum de les fogueres entre somnis nocturnals.

Dalt dels penya-segats, els defensors de la fortalesa consideraven el seu destí: pels embolicats camins dels boscos que s’obrien als peus del precipici, o bé per secretes dreceres, els musulmans havien estat rebent notícies de les conquestes dels cristians. D’una a una, després de caure totes les viles sarraïnes al llarg de l’Ebre, els missatgers van deixar d’arribar, llavors va ser quant els habitants de Siurana van conèixer que els havia arribat l’hora fatal de dir adéu a les terres, als boscos i als  rius que tant estimaven.

Els quedava la possibilitat de rendir-se als barons guerrers, però sabien bé que això significava la seva esclavitud. Seguir vivint al país significava perdre la llibertat, quedar-se volia dir perdre la vida. Així que tots van decidir resistir. Tot estava decidit i només els quedava defensar com poguessin dalt del niu d’àguiles de Siurana. D’això n’estaven ben segurs tant uns com els altres i ara ningú pensava en una solució pacífica i tots es preparaven per a la lluita.

Siurana, l’orgullosa fortalesa, el darrer enclavament de l’Islam dins les terres dels comtes catalans, anava a caure.

Els cristians sabien que encara que fossin vencedors, el preu que tenien que pagar seria  molt alt. Sabien que molts ja no veurien mai més les seves cases, les seves famílies, la seva terra.

Els guerres començaven a desesperar, estaven segurs de la victòria, d’una o altra manera aquella fortalesa hauria de caure, encara que fos per la fam i la set, tot i que aquesta no era la solució que ells volien.

Els barons havien jutjat sobre la presa de Siurana i sobre com actuarien amb aquella dama de la llegenda, d’una bellesa que tots havien pensat, però ningú mai havia vist.

Cada un d’ells s’imaginava la reina segons la seva manera d’entendre la vida i les relacions amb els homes i les dones.

Un s’imaginava saltant l’enrunada porta i perseguint la dama, que fugia esfereïda per damunt els cadàvers dels seus soldats, i agafant-la per la seva llarga cabellera l’alçava com un trofeu.

Altre representava aquell moment amb la dama coberta de pols i de ferides, els despentinats cabells al vent i amb l’espasa a la mà resistint-se.

I potser un altre veia a la reina mora als seus peus oferint-li tota la seva riquesa….

I valtros!! No em digueu que no us podeu imaginar a aquesta dona!!

Sí!… Com us imagineu que podien trobar-la…?.

Penseu, no se’n doneu vergonya. Com podia ser la reina de Siurana?.

És clar ara creieu que aquells eren uns altres temps i que voltant la foguera de què podien parlar los guerrers?…. pos de dones!!

I de grandeses, i de la família, i dels companys que havien mort en aquella lluita, de les ganes que tenien de tornar a casa, de la inutilitat de totes les guerres, de què hi fien ells allí…

 Però naltros també en contem de coses, o no?

Diueu, com penseu que era la reina de Siurana?.

Els dies, les setmanes i els mesos anaven passant i Siurana ni capitulava ni era conquerida. Era cosa del diable com els musulmans podien sostenir el rigorós setge.

D’on treien el menjar, d’on treien l’aigua?.

Bernat de Plegamans, el més desconfiat dels cabdills cristians, va decidir de provar les infames armes de l’astúcia i la intimidació.

En els masos i en poblacions veïnes havien fet un bon nombre de presoners, la majoria dels quals eren venuts com esclaus als ports mediterranis, entre ells hi havia una bona quantitat de mossàrabs cristians que sempre havien viscut amb pau amb els musulmans i ara es veien en la misèria.

D’entre aquests desgraciats que eren amenaçats i martiritzats, va aconseguir-ne un, un entre tots, un que revelés un camí secret que ascendia fins a dalt la cinglera per dreceres i mines excavades entre les roques.

Un cop aconseguida la informació, Bernat va traçar el seu pla, servint-se d’un reduït grup d’homes i guiats pel traïdor, pujarien pels túnels fins a la fortalesa, on esperarien que fos de nit.

Un cop les tenebres nocturnes cobrissin Siurana, en silenci obririen les portes.

Així va fer-se.

Tot era silenci, la nit era clara com lo dia. Als estrets carrerons de la fortalesa, s’esmunyien uns homes per les cantonades en direcció a la porta de l’alcàsser. Van arribar molt prop, i encara que van ser descoberts pels sentinelles, aquests no els van poder deturar.

La sort de Siurana s’havia extingit aquella nit. Les portes van obrir-se i de l’altre cantó de bosc va alçar-se un crit salvatge, i els homes enfebrats pel deler de la guerra s’abocaven dins aquella fortalesa. De les cases sortien els defensors amb tota mena d’armes, però no podien contenir aquella força.

Els cristians ocupaven les muralles. Els sarraïns lluitaven com a feres que no tenen altra cosa que perdre que la vida.

D’entre tota aquella bogeria sobresortia lo desig dels cabdills, ells no buscaven altra cosa que la reina de Siurana.

Però aquesta no apareixia.

I si tota aquella llegenda de la dama guerrera hagués estat una mentida?

Els barons cristians cavalcaven entre escenes de dolor i desesperació, entre homes que s’arrencaven la vida atacant o defensant amb ràbia. I ells buscaven aquella dama que els havia fet somniar i endolcir els seus cors de fera indòmita. A mesura que avançava la nit la desesperació era més gran, tota aquella història no era veritat.

El desengany era amargor i la ira enverinava la sang. Bernat, mig boig, sense control, retenia el fre del cavall, que treia bromera per la boca, fent-lo galopar per damunt de runes i de flames.

De cop un cavall negre va creuar-se en direcció contraria, donant-li un cop que gairebé va fer-lo caure a terra. Dominant la muntura va fer-la girar per seguir el genet, i encara va poder-lo veure de lluny, una ampla capa l’ocultava.

No anava cap a la batalla, es dirigia cap a l’enrunada muralla que donava al precipici. Clavant els esperons al cavall que respongué amb una carrera irritada, el cavaller va perseguir aquella ombra.

A l’arribar al costat dels murs caiguts el cavall negre va aturar-se, però aquell genet va incitar-lo a continuar fins arribar a una alta torre, allí va aturar-se a contemplar la derruïda fortalesa. Bernat de Plegamans va descavalcar al peu de la torre.

Aleshores contra la llum de la lluna va poder veure en el rostre del genet del cavall negre, una atractiva dona, cofada amb un turbant roig com la sang, que li queia sobre les espatlles i coberta de dalt a baix amb robes negres de guerrer. Era la reina.

Aquella altiva figura d’amazona retallant-se en la clara nit, no havia passat desapercebuda a la resta de barons, ni per una bona colla de soldats que s’havien reunit al costat del cavaller.

Tots admiraven aquella dramàtica figura. Per fi podien comprovar amb els seus propis ulls la veracitat de la llegenda i tots pensaven com podrien obtenir la dama guerrera.

Però abans que ningú tingués ocasió de donar un pas, aquella dona, va subjectar amb fúria les riendes del seu cavall, va esperonar los seus costats amb força, i es va llençar al buit, timbes avall, des de l’ultima torre de Siurana.

No va cridar, ni un sol alè va sortir de la seua boca. La negror de la nit la va fer perdre de vista per la gola de la timba…

Si aneu a la bonica població prioratina encara podreu veure el Salt de la Reina Mora, i a la roca la marca de les ferradures del seu cavall.