Entre la veritat i la mentida, conferència de Santi Alfonso.

Les delicades Flors de la primavera ja han desaparegut. El lluminós verd de les fulles s’ha tornat més fosc i ple de vida. En la calor del migdia sembla fluir de les muntanyes una mena de vapor. De les hortes properes es desprèn l ‘olor a fruita madura.

En els calendaris antics l’estiu era representat per la sega i els grecs el van fer diví imaginant-lo com una donzella coronada d’espigues i amb una torxa encesa a la mà.

Segurament que, per les persones que vénen per primera vegada a la Ribera d’Ebre, Miravet i el seu castell, és un dels llocs que més els pot impactar.

El perfil del castell domina bona part del riu, i del qual hi pengen, com si fos un tapís, les cases del nucli antic i l’església vella, amb el seu imponent mirador, conegut com la Sanaqueta.

El castell emmurallat es divideix en diversos recintes. La part superior residencial. Al primer pis es troba l’església de Sant Martí i la sala refectori. Els recintes inferiors s’esglaonen seguint el pendent de la muntanya. I a la part superior de la fortalesa hi ha la plaça de la Sang, i un espectacular mirador al que s’hi accedeix a través d’una escala de caragol.

Des del castell es veu l’aigua verdosa, ara quieta, ara tremolosa, i el perfil de la barca de pas que travessa el riu aprofitant la força del corrent.

Els crits de guerra dels templers i els seus càntics d’oració ressonen entre les pedres que parlen de passat religiós i bèl·lic.

D’aquest passat trobem una història al voltant d’una imatge. La Verge de Gràcia, patrona de Miravet…

La Verge de Gràcia de Miravet

És possible que els guerrers sarraïns arribats a les vores de l’Ebre, després de conquerir Tortosa, als vols de l’any 715, no s’haguessin preocupat de fer fortificacions fins que no van començar a sentir el perill de les envestides del comte de Barcelona, Guifré el Pilós.

Així la primera torre i potser la segona del castell de Miravet podrien ser molt bé contemporànies de la Suda de Tortosa.

La navegació fluvial entre Saragossa i Tortosa era molt important, calia doncs que fos segura i d’aquí que durant aquest temps es van bastir o bé reconstruir moltes fortificacions al llarg d’aquest trajecte de l’Ebre.

El 1031 Miravet, com tots els pobles de la rodalia i encara més enllà, van formar part de la taifa de Tortosa. Les victòries de Ramon Berenguer I, van donar-li tant de prestigi que diversos reis i senyors de la moreria li van pagar tributs o pàries.

De tota manera la línia de l’Ebre era totalment àrab i al voltant dels castells, els pobles s’havien fet grans, i amb ells les hortes i alqueries. Els àrabs de la Ribera van estendre els seus cultius a les terres de secà, plantant-les de garrofers, vinya i oliveres.

Els cavallers del Temple van tenir una actuació destacada en la reconquesta. Els Templers feien vot de castedat, obediència i pobresa, perquè de bon començament eren, en efecte, molt pobres i vivien en comunitat obeint la regla de sant Agustí.

Van prendre part en la lluita contra els sarrains, tant en Orient com en Occident, llavors els van ser atorgats grans privilegis per reis i papes.

És a dir, es van fer rics i poderosos.

Com a frares portaven manto blanc amb una creu roja al pit, però com a guerrers es vestien de ferro i duien los cabells arranats i les barbes llargues.

Aquesta és una moda, com podeu comprendre, que no és un privilegi actual.

 Conquerit el castell, el 24 d’agost de 1153, Ramon Berenguer IV va fer acta de donació als Templers de la fortalesa i de tots els seus termes.

Els Templers miravetans, tant en l’aspecte militar, com en el cívic o religiós, van realitzar, això és veritat, l’obra que les hi fou encomanada.

Així van reconstruir i fer més fortes les torres i van bastir el temple del castell, on van adorar la Verge de Gràcia.

Ramon Berenguer va deixar al castell dos exemplars de les Sagrades Escriptures i la seva llança. De ben segur que l’objectiu que tenia com a primer comte-rei, amb les donacions als Templers, fos l’encomanar a cavallers disciplinats i ven armats, la defensa i conservació de la frontera meridional del país català, tant lluny de Barcelona i lloc perillós a causa del veïnatge amb el regne de València i de la Castellania.

El darrer comanador del Temple a Miravet va ser Berenguer de Sant Just.

Ell, no podia imaginar que, mentre disfrutava dels anys de descans que van seguir als de la lluita contra els Entença de Móra, on junt als Montcada no van poder vèncer aquella mítica Galbor. Com podia pensar que lluny de les terres de l’Ebre, hi havia qui meditava la pèrdua de l’ordre a la que ell servia.

 Amb tot, dins l’església del castell continuava adorant-se la Verge de Gràcia, que és, sense dubte, la imatge mariana de les nostres contrades que ha sofert més aventures i desventures.

En efecte, encara que la imatge de la Verge de Gràcia que a primeries del segle XX encara es venerava a l’església del castell, no tingui la celebritat de tantes altres imatges de la Mare de Déu, com ara la de la Fontcalda de Gandesa, la de Núria als Pirineus, la de Montserrat per tota Catalunya i de les altres mil, on Maria vol rebre pregàries dels seus devots.

Encara que els favors que la Verge de Gràcia donà als veïns de Miravet, no hagin merescut la publicitat que tenen altres santuaris, ni per això aquest poble, la té per menys honorada que les altres poblacions.

I perquè això s’entengui no es té més que contar tot el que aquesta vila va fer al perdre la imatge i la joia que va manifestar a tornar-la a trobar, després de seixanta anys desapareguda.

La imatge gòtico-renaixentista, està treballada amb mà de mestre i encara es pot considerar en bon estat. Aquesta imatge, la seva església i tot el castell, amb els seus dominis i possessions, després de l’extinció dels templers, passà a mans de l’ordre de Sant Joan, que com ho feren els del temple, va seguir tributant-li els honors deguts.

L’any 1743, amb totes les lluites que tingueren lloc al castell i, al replegar-se a Tortosa la guarnició, sota el comandament del governador Manuel Lavalle, desaparegué la imatge. Avisats els veïns del robatori, van sentí tant la pèrdua de la seva Verge i, tant és van posar al cap el trobar-la, que ningú es donà descans per aconseguir-ho. Es van formar comissions, es van cursar requisitòries a tot arreu… però no es trobava en lloc.

Així van passar els anys, i amb el pas del temps els més grans que formaven les comissions anaren morin, però els fills, amb la mateixa il·lusió, tampoc es donaven descans.

El castell anava perden, a poc a poc, la seva esplendor. Cert és que l’església estava intacta, perquè era obra dels templaris, i només ells podien acabar una obra tan gran…

Però fins i tot els lladres van prendre les trones de fusta ben treballades, això motivà als veïns a que portessin al temple parroquial la pedra sacra que servia de taula de l’altar, la mateixa que hores d’ara encara serveix a l’església.

També es van portar les Santes Relíquies, i així es deixà completament abandonat el castell en lo que feia a culte, de tota manera l’esperança de trobar la imatge no es perdia, i els més grans contaven als joves, amb llàgrimes als ulls, i amor als llavis, les grandeses, els favors i beneficis que havien obtingut de la Verge de Gràcia, i que ara tant trobaven a faltar.

I l’ànim dels joves, amb més empenta si calia, van descobrir que el governador Manuel Lavalle, era de Lledó o bé que en aquesta població de la província de Terol hi tenia família. Sense perdre temps hi van anar per veure si per mitjà d’aquella bona gent podien saber-ne alguna cosa, i no van sortir amb les mans buides perquè les explicacions que els van donar els guiaren cap a Tortosa, a la ciutat del Baix Ebre es va trobar la desitjada imatge.

Mossèn Jaume Martí, en el llibre Racional, al tractar de la festa de la Mare de Déu de Gràcia, va deixar per a la memòria un escrit que diu:

“Aquesta festa votada per ser l’aniversari del dia en què desprès de seixanta anys d’absència tornà a prendre possessió de Miravet. Dita venerada imatge es trobà a casa del Sr. Josep Della, de Tortosa”.

 Afegeix que ell, que era aleshores capellà de Rasquera, junt amb el Prior de Móra d’Ebre, Joan Baptista Descarrega i el capellà de la parròquia de Miravet, Joan Baptista Soler, van presenciar l’arribada de la imatge en el lloc dit “molí salat”.

L’11 d’abril de 1817, tota la població estava esperant el llagut que la portava, el qual semblava que no arribaria mai. De pobles veïns havia arribat molta gent, sense dubte atreta per la fama del succés.

Davant la gentada estava revestit el Clero i al seu costat els membres de l’ajuntament, tots ansiosos a més no poder.

Al caure la tarda amb el fil de claror que l’Ebre reflecteix, amb els seus colors blaus i rosats, amb el verd que s’emmiralla en les seves aigües… per fi arribava.

La gent s’amuntegava per ser els primers en contemplar de nou la seva patrona… on és?… on és?…

Damunt la popa del llagut, una caixa, on estava tancada la imatge. A poc a poc el bon home anava obrint-la, semblava com si tingués por de fer-li mal.

Al quedar al descobert el capellà va dir:

–“aquí teniu la Verge de Gràcia, la que tant van desitjar los vostres grans i no pogueren aconseguir…

És la Templaria…!!”

 

Estava tant commogut  que no va poder seguir, era com si la saliva li tapés la boca i el cor se li fes un nus…  les llàgrimes i sospirs que en aquells moments tothom deixava anar van ser molt més eloqüents que qualsevol altra paraula.

El silenci és va fer gairebé esgarrifós, semblava que ni tant sols l’aigua de l’Ebre goses a fer soroll, ni un alè de vent bufava… De cop una veu forta sortí d’entre la gent:

-“Visca la Verge de Gràcia!!”…

i va ser contestada per tots els allí presents. Una salva de tir d’escopeta esclatà en senyal de joia, i al cantar el Prior de Móra l’Avé Maris Stella, s’anà ordenant la processó cap a l’església del castell, que lluïa plena de flors i llums.

Després d’unes sorolloses festes, la Verge de Gràcia quedà de bell nou al castell.

Els de Miravet van prometre que mai més els passaria una cosa igual.

Però no van passar massa anys sense que bufessin mals vents per a la religió. Amb les guerres carlines el castell  va jugar un paper de certa importància.

En la dels Set Anys ( del 1833 al 1840), va canviar de mans més d’un cop. L’any 1836, veient que la guerra cada vegada anava a més, per evitar profanacions, encara que es tenia previst fer reparacions al castell, es va creure que fora millor que la Verge de Gràcia es tornés a portar a l’església parroquial, on avui encara rep culte.

L’any 1837, el general isabelí Nogueres va derrotar, per aquells contorns, les forces del capitost carlí “lo Serrador”, i va deixar 20 presoners i més de 100 cavalls i mules.

Dos anys més tard, els carlins devien ocupar el castell, com ho provaria la pedra que hi ha sobre la fortalesa estricta, amb una inscripció de tres ratlles de les quals només es pot llegir: “Reynando” a la primera i 1838 a la tercera. La del mig està esborrada a cops de martell, però tot fa creure que hi deia “Carlos V”.

I la gent de Miravet, així va anomenar aquella porta durant molt temps.