Text publicat a la revista Som per Jordi Peñarroja (juny 1983)

 ELS FOCS D’ACOMPANYAMENT

La pólvora i els focs d’artifici foren invents xinesos i arribaren a Europa a temps d’animar les darreres estossinades ibèriques entre moros i cristians i les no massa cavalleresques batalles “al continent” entre francesos i anglesos per una banda i austríacs i turcs per altra. Aquesta ha estat una contínua essent el costat dolent de la pólvora. El costat bo és més divertit: és la seva integració a la festa, el foc que ens mancava per acabar d’arrodonir el nostre paganisme ancestral.

Els focs d’artifici avui s’han encarit força, però encara són de consum elevat, malgrat que alguns anys enrere encara eren populars avui han desaparegut d’escena, per prohibició expressa com en el cas dels mistos garibaldis (perillosament tòxics en cas de llepades) o per desafecció dels consumidors (pedres fogueres). Les piules són encara producte d’ús generalitzat mentre que els borratxos es fan més difícil de trobar. Si la pedra foguera ha desaparegut de fet, bombetes i trons es mantenen. L’adéu dels garibaldis és compensat en part per una més gran varietat de bengales.

Tomàquets i correcames mantenen el favor dels ganàpies amb vellositats incipients. I els coets, de potència i efectes variadíssims, continuen emparrant-se cel amunt espurnejant de valent.

Rodes, volcans i altres ginys pirotècniques són d’ús més limitat i alguns, com els morters, es reserven per als professionals que munten castells.

La importància dels focs d’artifici rau sobretot en la seva aportació de foc volador i d’aspectes violents, símbols de llamps i trons. El llamp i el tro són fenòmens que les persones han lligat tradicionalment a la primavera, que acaba justament la nit de sant Joan, quan arriba l’estiu. Així els llamps primaverals de la pólvora s’uneix a la plenitud del foc estival de les fogueres en una apoteosi solar.

SIMBOLISME DEL FOC

Les persones aviat van lligar simbòlicament el foc amb el sol, ja que, igual que la nostra estrella, el foc proporciona llum i escalfor. I atorgaren a les fogueres una doble funció ritual.

Per una banda són una pràctica de màgia imitativa: per analogia del foc amb el sol hom pretén d’assegurar-se la continuïtat de la llum i el calor del sol i també els seus efectes benefactors sobre el món vegetal. Però el foc és també un mitjà de purificació i, per l’actuació combinada de la llum i el calor, un element destructor i foragitador dels poders malignes.

El foc té també un paper important en els ritus de fertilització, lligats al sol (font d’energia vital), a les primitives societats agràries, origen en bona part de l’arrelament profund del foc en les nostres costums i tradicions.

Avui sobreviu en la pràctica sobretot el primer sentit de la foguera, l’evocació del sol, i es capta més o menys inconscientment el senti físic del calor solar, entès com a font d’energia i de vida, amb evidents connotacions eròtiques i de culte a la natura.

Si la nit de Sant Joan és una festa solar que se celebra amb autèntica devoció popular cal notar altres aspectes de la devoció solar en la societat actual: l’afecció als banys de sol de milers i milers de ciutadans que a l’estiu es torren “amb frenesí salvatge”, que deia la cançó de Francesc Pi de la Serra, i la creixent tendència cap a l’aprofitament de l’energia solar, lectura científica de la més vella mitologia humana.

JOCS A LA VORA DEL FOC

Sembla haver-se bandejat del tot un joc que encara es practicava vint-i-cinc anys enrere: saltar els focs.

Cal notar que les fogueres han de tenir un diàmetre limitat si han de saltar-se. Pensem que la foguera irradia calòrica augmenta el diàmetre tèrmic real de la foguera. Tampoc no es practica aquest joc quan la foguera és en el seu punt flamíger màxim; cal esperar que la flamarada es trobi en procés de davallada. Hem de convenir, però, en que es tracta d’un joc perillós i resulta comprensible la seva progressiva extinció, per seu risc de cremades agreujat pel fet de la gran combustibilitat de la majoria de fibres sintètiques que formen els teixits dels vestits actuals.

Aquest joc de saltar les fogueres exigeix una inexcusable aptitud física i havia arribat fins als nostres temps com a supervivència d’un ritus de purificació d’orígens perduts en la foscor del temps encara sense història.

Un altre joc no gens perillós, però també gairebé desaparegut, consisteix en ballar al voltant del foc fent una rotllana. Aquesta senzilla dansa ritual té un caràcter de reforç per al caràcter màgic de la foguera, ja que el cercle és u altre símbol solar, que afegeix a les analogies de calor i llum que posseeix el foc, una analogia de forma, que es troba en la base de moltes pràctiques màgiques.

LA COCA

La nit de Sant Joan té també aspectes de culte agrari. El sol va lligat al fenomen de la vida, vincle que els pagesos tenen molt present i relacionen especialment amb la germinació de les llavors i la maduració dels fruits.

Cal tenir present que a molts indrets de Catalunya es segava, abans, pel mes de juny. Pel Corpus era costum contractar ja els segadors (recordem les circumstàncies del famós Corpus de Sang de 1640) i és prou coneguda la dita popular “pel juny, la falç al puny”. És així com la confecció de coques, menja senzilla, però de confecció selecta, realitzada amb la primera farina sortida del molí, dóna a aquest requisit tan nostre un especial valor simbòlic, ritual i sacrificial en la nit del solstici d’estiu.

NIT DE REVETLLA

La nit de Sant Joan és la nit més curta de l’any. Encendre fogueres a l’arribada de la nit i romandre dempeus i en vigília fins a la sortida del sol és una excel·lent celebració del triomf del sol i del bon temps. Afegim la coca, la gatzara, el galanteig amb l’altre sexe, i arribarem sense gaires dubtes a la nostra revetlla, d’origen màgic i camperol, però ben arrelada en el costumari dels ciutadans actuals.

ALTRES ASPECTES MÀGICS DE LA NIT DE SANT JOAN

Hi ha creença en l’especial virtut remeiera de les plantes collides aquesta nit abans de la sortida del sol, com les virtuts purificadores del bany, a riu o a mar, practicat durant aquesta nit o a trenc d’alba, quan coincideixen el bany purificador i l’acte reverencial al sol eixent.

L’oracioner propi d’aquesta nit no és pobre. Una de les invocacions típiques, relacionades amb els poders taumatúrgics de l’efemèride, va ser recollida pel Valeri Serra i Boldú al seu Calendari Folklòric d’Urgell i diu:

Foc de Sant Pere, foc de Sant Joan, guardeu-nos de ronya per tot aquest any.

Amb variants que inclouen la fórmula “i de tot mal”. Aquestes oracions es recitaven en saltar la foguera, per unir els efectes de l’oració i de la purificació.

A mitja nit, vessant les clares d’ou o plom fos en aigua, les noies casadores practicaven arts endevinatòries sobre la personalitat del futur marit. L’Esquella de la Torratxa reflectia a les seves pàgines la vigència d’aquest costum l’any 1901.

I resulta gairebé ociós subratllar que es tracta d’una nit d’activitat extraordinària de bruixes, bruixots, fades, follets i tota mena d’éssers fantàstics. Però aquest aspecte e les creences populars mereix un tractament a banda. Citem per acabar una altra estrofa de la cançó “Nit de Sant Joan”, de Joan Lluís Bozzo: “Si mireu les flames / del foc de Sant Joan / li veureu les banyes / al barret i els guants”.

COSTUMS PROPERES DE LA NIT DE SANT JOAN. (escrit per Santi Alfonso, alié al text de Jordi Peñarroja)

Massa vegades ens sembla que els nostres pobles sempre han anat a remolt de les costums de altres contrades, és com si a casa nostra no es fes res, és com si les nostres costums hagin quedat en el bagul dels records, com si gairebé no gosessin a treure el nas, no fos cas que algú tanques de com la capsa i ens quedéssim sense aquesta part de la nostra cara que ens fa percebre l’olor, i també la pudor, de les coses del passat.

Sí, també aquí es van practicar tota la gama de coses i actes relacionats amb aquesta nit màgica: banyar-se al riu (els nois, és clar), buscar herbes curatives (les dones grans), posar sota el llit tota mena de coses per saber el nom del futur espòs (les noies), plantar figueres (els homes)…

La curació dels infants afectats de trencadura (hèrnia) va ser un costums generalitzat a tot arreu. Puc explicar la fórmula que van emprar la meua iaia i que la mare sempre explicava, no sense posar èmfasi en la seua efectivitat:

El ritus començava tant bon punt el rellotge del campanar de la prioral començava a tocar les dotze de la nit, la criatura, ben embolicada, estava als braços de la padrina, qui la passava entre les rames d’un arbre, si pogués ser trencat per un llamp, sinó de qualsevol altre, en el cas que ens porta va ser una figuera. A l’altre costat de l’arbre hi havia el padrí, que rebia l’infant de mans de la padrina, qui recitava tot donant-li: “aquí el dono el nen (o nena) trencat. Ell li tronava a donar dient-li: “aquí tel torno curat” i així mentre duraven les dotze campanades.

Hi ha una bona quantitat de formes de fer aquest costum, segons el lloc i qui el conta. El resultat, però, sempre era efectiu.

Eren moltes les dones que aquesta nit collint deu herbes curatives diferents, amb les quals feien licors que solien donar, amb petites quantitats, per qualsevol malaltia (per tot era bo). La meua iaia solia agafar el pòsit de totes les herbes que guardava en una gran maleta de cartró, el guardava en un pot i en donava fe que aquella tisana ho curava tot, donat que hi havia fulles de totes les herbes (timó, maria lluïsa, fonoll, sajulida, menta, etc…)

Saltar la foguera era un fet reservat pels pares, que cada any feien gala de la seva agilitat davant tots els que la voltàvem. Pels més joves el millor de la foguera era l’anar a buscar la rama que cremaria. Ho fèiem a la tarda i sempre a barranc de Faneca, al lloc conegut popularment com “castell de roques” on els pagesos solien llançar les rames de l’olivera esporgada. En feien feixos que lligàvem amb cordes i estirant-les les portàvem a la plaça estrella, lloc escollit per fer la foguera. L’hora escollida per portar a terme aquesta petita desfilada era al capvespre, quan els pagesos amb els seus carros anaven, cansats, cap a casa. La polseguera que fèiem es barrejava amb la cridòria nostra i els renecs dels pagesos, els quals demanaven ajut a tots els sants del cel… però com més renegaven, més corríem, llavors la pols encara es feia més espessa.

A la fi tots, pares, mares, iaios, iaies i crios, fèiem cap a la foguera. Per acabar la festa el iaio treia la guitarra i es posava cantar jotes, mentre les mares baixaven les cassoles de cargols, més o menys picants, que es menjaven tot esperant el que l’adagi cantava “qui menja caragols per Sant Joan, té diners tot l’any”.

Les coques i el vi ranci tampoc faltaven durant aquella nit màgica, on els més agosarats feien petar alguna “cebeta” i el correcames dins un muntet de terra…

Les mares i les iaies esperaven, amb la galleda a les mans, que el foc acabés per apagar-lo amb l’aigua de la font, llavors era el moment àgil, així amb les brases mig apagades, era quan els més petits podíem saltar-les, amb el vist i plau dels pares, que veien com els “nois” ens fèiem “homes”