Desideri Lombarte (Penya-roja de Tastavins 1937 – Barcelona 1989)

Va ser un escriptor i investigador del Matarranya. Va néixer al mas del Molinar, situat al terme de Penya-roja de tastavins. Va estudiar el batxillerat elemental a Alcanyís. L’any 1957 va emigrar a Barcelona. Va casar-se amb Rosalia Gil i va tenir tres filles. Va treballar com a delineant. Va morir el 3 d’octubre del 1989.

Aquest any 2014 ha estat declarat l’Any Desideri Lombarte per les entitats de la Franja en commemoració dels 25 anys de la seua mort.

És un dels escriptors contemporanis més importants de la literatura catalana de la Franja. Es va mostrar força prolífic, va escriure teatre i novel·la, treballs de recerca històrica i antropològica, articles d’opinió, a més de nombrosos dibuixos per il·lustrar els seus treballs. Fa és d’un llenguatge popular i narra sobre temes relacionats amb la seua terra natal: la gent, els costums, les llegendes, el paisatge, etc.

Desideri Lombarte és un emblema de les nostres lletres.

Des d’aquesta finestra ens fem ressò d’un escriptor, tan proper i a la vegada tan desconegut. A la fi les persones i la terra del la Franja ens són, de vegades, més properes que altres que tenim a la vora.

INQUIETS, REBELS

Us vull valents, insegurs, desficiosos,

i inquiets, assedegats, actius, rebels,

tocant de peus a terra i als estels

els ulls i el pensament. Tan amorosos,

tan amables i oberts i tan gelosos

de la terra que us colga forts arrels.

 

no us vull aposentats, tranquils, contents,

creient que la batalla està guanyada.

No arraconeu l’espasa ni l’aixada.

A dalt de la muralla esteu atents,

obriu les portes si vénen els valents

de l’horitzó, cansats de la batalla.

 

Els inquiets, els rebels són mal mirats,

a casa del contrari i a la pròpia,

incomoden els herois sense glòria,

i van pel món perdent les amistats.

Sense descans, mal vestits, mal portats;

no passaran al llibre de la història.

 

Jo us demano als que ben acomodats,

no aspireu a res més que l’anar fent,

voltant la sínia de cadufos plens,

anar buidant i omplint sense parar,

que de l’aigua del pou pugueu regar

els que, amb braços i mans, el pou van fer.