ANY DESIDERI LOMBARTE

Desideri Lombarte (Penya-roja de Tastavins 1937 – Barcelona 1989)

desi-ok-roella

Va ser un escriptor i investigador del Matarranya. Va néixer al mas del Molinar, situat al terme de Penya-roja de tastavins. Va estudiar el batxillerat elemental a Alcanyís. L’any 1957 va emigrar a Barcelona. Va casar-se amb Rosalia Gil i va tenir tres filles. Va treballar com a delineant. Va morir el 3 d’octubre del 1989.

Aquest any 2014 ha estat declarat l’Any Desideri Lombarte per les entitats de la Franja en commemoració dels 25 anys de la seua mort.

any-desideri-1-r

És un dels escriptors contemporanis més importants de la literatura catalana de la Franja. Es va mostrar força prolífic, va escriure teatre i novel·la, treballs de recerca històrica i antropològica, articles d’opinió, a més de nombrosos dibuixos per il·lustrar els seus treballs. Fa és d’un llenguatge popular i narra sobre temes relacionats amb la seua terra natal: la gent, els costums, les llegendes, el paisatge, etc.

Desideri Lombarte és un emblema de les nostres lletres.

Des d’aquesta finestra ens fem ressò d’un escriptor, tan proper i a la vegada tan desconegut. A la fi les persones i la terra del la Franja ens són, de vegades, més properes que altres que tenim a la vora.

INQUIETS, REBELS

Us vull valents, insegurs, desficiosos,

i inquiets, assedegats, actius, rebels,

tocant de peus a terra i als estels

els ulls i el pensament. Tan amorosos,

tan amables i oberts i tan gelosos

de la terra que us colga forts arrels.

 

no us vull aposentats, tranquils, contents,

creient que la batalla està guanyada.

No arraconeu l’espasa ni l’aixada.

A dalt de la muralla esteu atents,

obriu les portes si vénen els valents

de l’horitzó, cansats de la batalla.

 

Els inquiets, els rebels són mal mirats,

a casa del contrari i a la pròpia,

incomoden els herois sense glòria,

i van pel món perdent les amistats.

Sense descans, mal vestits, mal portats;

no passaran al llibre de la història.

 

Jo us demano als que ben acomodats,

no aspireu a res més que l’anar fent,

voltant la sínia de cadufos plens,

anar buidant i omplint sense parar,

que de l’aigua del pou pugueu regar

els que, amb braços i mans, el pou van fer.

Anuncis