Francisco Figuerola. Mestre Pedrer (I)

FRANCISCO FIGUEROLA, “MESTRE PEDRER” ENTRE ELS SEGLES XVI i XVII.

DE MÓRA D’EBRE A ALMANSA

Vida i obra de Figuerola, prèvia a la seva arribada a Almansa (Albacete)

Francisco Figuerola, fill de un picapedrer del mateix nom i d’Isabel Peral, va néixer a Móra d’Ebre, possiblement en la dècada de 1560 encara, degut a la destrucció de l’església d’aquest poble en 1837 (durant la primera guerra carlista) i la pèrdua dels llibres de batejos, la única referència documental sobre el seu naixement prové del testament que redacta, el 25 de març de 1632, davant Hernando o Fernando López, escrivà d’Almansa.

Res sabem, per ara, dels seus primers anys de vida i de la seva formació encara, per les dates en que ens movem, no té que descartar-se que rebés influències del focus manierista que Ràfols denominà Escola del camp de Tarragona, paral·lel al de l’Escorial. No pot descartar-se tampoc, la influència que va poder exercir en ell el segon focus si tenim en compte que el seu projecte per al Pont del Mar de València,  el tramet en 1591 al mateix Juan de Herrera per a que el revisi.

Puente del Mar, Valencia (1592-1596). Fotografia de V.Yepes
Puente del Mar, Valencia (1592-1596). Fotografia de V.Yepes

Però el que és indubtable és que, d’una o altra manera, l’ambient i la pràctica arquitectònica que es vivia en la ciutat del Túria, en la que viuria de forma habitual o esporàdica fins a la seva mort, consolidaria el seu procés formatiu. De la seva preocupació pel saber teòric de la professió parla, per sí mateix, el que deixés en herència un llibre de mà de traces, un nombre indeterminat de llibres i papers que especifica “llibres i papers del meu art”, a més de “…dos llibres… de l’art” que havia prestat.

La seva activitat arquitectònica, pel conegut fins ara, es centrà fonamentalment en la província de València. En 1586, tal vegada com a jove aprenent, el que pot apropar-se a la data del seu naixement proposta, treballa amb el seu pare a l’església parroquial de Montesa i en 1591 dona la dita traça per al Pont del Mar de la capital. En 1598 és un dels aspirants a la realització de la sacrista d’Ontinyent (on apareix com Frances de Figuerola, de la ciutat de València), que no aconsegueix al ser adjudicada a Pedro Cámara Major.

Però la intervenció més reconeguda del picapedrer català gira en torn a una obra d’especial significat en l’arquitectura valenciana: l’Església- Col·legi del Patriarca de València, obra hospiciana per Sant Joan de Ribera, que es convertí en arquetip arquitectònic i centre de difusió de la Contrareforma. Com recullen Bérchez i Gómez-Ferrer, és possible que des de 1592, després de la mort de gaspar Gregori, pogués adquirir un important paper en les obres de l’església; en 1599 confirmen, ambdós autors, que capitula l’escala principal del claustre del col·legi, considerada com “l’Escala de voltes” més monumental de l’arquitectura valenciana.

També, des de finals del segle XVI, se’l vincula a les obres de la capçalera de la col·legiata de Xàtiva en la que, possiblement, pot estar implicat fins que es cridat per a continuar la façana principal de l’església de l’Assumpció d’Almansa: “…Francisco de Figuerola, maestro de cantería que a hecho la obra de la yglesia mayor de la ciudad de Xàtiva y sse obliga de levantar la dicha portada y las torres…”.

Façana esglesia de l'assumpció d'Almansa (Albacete)
Façana esglesia de l’assumpció d’Almansa (Albacete)

En data indeterminada treballa en la torre de l’església de Ayora (València) com recull el seu testament “…declaro que yo e hecho unas obras en la tore y chapitel de la yglessia parochial de la villa de Ayora…” (per a la que deixa) “…ciento y cuarenta ducados”

Torre esglèsia d'Aiora
Torre esglèsia d’Aiora

No pot datar-se, tampoc, la intervenció que té lloc a Alberic (València) en “…cierta obra qe hice de una sisterna y fuente de la plaça…”, que cita en el testament i que tenen que tractar-se de les que apareixen ,encara, en l’obra “Topografía médica de Alberique” a principis del segle XX. En aquesta es dóna compte de l’existència de dos aljubs, un gran a l’antic castell –que s’identifica com d’origen àrab- i un altre més petit a la plaça del Jutjat; la font, avui desapareguda, pot tractar-se de la que s’ubicava a la plaça de la Constitució i que apareix en els plànol de la ciutat de la publicació. Per la proximitat de la font al aljub gran, del que es conserven important restes, no pot descartar-se que fos en les dues obres hidràuliques on intervingués el “maestro de cantería”, pel que, en l’aljub, es limitaria a reformar una construcció anterior. L’altra possibilitat és la de que la seva actuació es portarà a fi en dues àmbits diferents i, per tant, realitzés l’aljub petit de la plaça del Jutjat o del Convent.

A més de la seva activitat professional, la vinculació de Figuerola amb la ciutat de València degué prolongar-se una part important de la seva vida ja que, entre altres motius, abans de morir seguia tenint una casa al carrer de Sant Vicent de la capital. De la seva vida familiar només coneixem que degué fruir d’una bona situació econòmica, que va estar casat, encara que no sabem el nom de la seva esposa, i que de tenir fills no el van sobreviure, doncs no se’n contempla a cap en el testament.

LA SEVA PRESÈNCIA A ALMANSA

L’arribada de Figuerola a Almansa, llavors vila del regne de Murcia i depenent del bisbat de Cartagena, pot estar relacionada amb possibles llaços professionals que mantindria amb el també mestre picapedrer Pedro Ladrón, al que podem vincular amb les obres del primer pis de la portada de l’església de l’Assumpció –de la que fou nomenat mestre titular en 1588-, seguint traça pròpia o de Juan Inglés.

Des de 1596 es constata la presència de Pedro Ladrón a Xàtiva (València), al que se li atribueixen les primeres obres de la seva col·legiata, i en 1599 es documenta la seva intervenció en la polèmica porta de la capçalera de l’església Colegial, per situar-se darrer l’altar major. Espín Rael, en la seva obra “Artista y artífices levantinos”, cita a Pedro León “maestro mayor de la obra de la vila de Játiva…” que és reclamat pel Cabildo de Sant patrici de Lorca (Murcia), el 19 d’abril de 1603, visita que degué esser curta i de tipus tècnic i que no el desvincularia de les obres de l’església.

Partim, cronològicament, de la probable intervenció de Pedro Ladrón en el primer cos de la portada d’Almansa i de la seu posterior trasllat a Xàtiva. A l’inversa Figuerola, successor de Ladrón en les obres de la col·legiata, és reclamat per les autoritats locals d’Almansa, en 1619, per a continuar la portada de l’església parroquial de la que és avui citat de la província d’Albacete.. la possible relació entre ambdós mestres i entre les obres dels temples de les dues ciutats quedaria així esbossada, a manca d’altres probes concloents, i, amb això, el fil conductor de la vinguda a Almansa de l’artífex català.

De Francisco Figuerola en el segon pis i àtic de la portada d’Almansa la certifica ell mateix en el seu testament, “…declaro qe yo e echo la portada de la yglessia desta billa y está tasada diffinida y acavada y apreciada conforme ssu concierto de lo cual parece sse me deberán once mil reales…” Dita obra, bastida entre 1619 i 1624, segueix les pautes classicistes del primer cos pel que cap afirmar que, de no respondre a un projecte unitari inicial, el nou mestre té en compte el ja edificat.

Asuncion-Almansa-225x300

Es repeteix en el segon pis l’esquema del primer. Els carrers laterals s’aixequen sobre pedestals, aquí decorats amb miralls ovalats i romps –elements manieristes que veiem en la porta de l’àbsida i en les capelles de Sant Vicent Ferrer i la seva simètrica de la girola de la col·legiata de Xàtiva- ; damunt d’ells dobles columnes jòniques de basses àtiques, arestes mortes i decoració de garlandes i àngels en el seu extrem superior, amb capitells de volutes característiques de l’ordre; l’entaulament consta d’arquitravat escalonat, fris llis i pronunciada cornisa sobre denticles –el sostre de l’entaulament queda solucionat mitjançant cassetons decorats amb pinyes- .

Entre les retropilastres, espai que el pis baix es cobreix amb dobles “hornacinas”  superposades, apareix, en aquest cas, una única finestra per carrer desplaçada cap una altra zona. El carrer central canvia de podi o peanya, com element de suport, per un parell de dobles mènsules que emmarquen un motiu ornamental de mirall ovalat concavat sobre rectangle, “motiu recorrent” que es repeteix en altres punts del temple. Sobre ell es desplega el gran conjunt escultòric de l’Assumpció de Maria, que sota la seva advocacia s’aixeca l’església parroquial, seguint una clàssica iconografia: la Verge és pujada al cel per àngels, des de l’urna funerària inferior, en presència d’onze apòstols, l’únic identificable dels quals és Pere, agenollat a l’esquerra darrera la tiara papal.

Davant el modelat clàssic i la bellesa formal del conjunt escultòric de l’Anunciació, desenvolupat en els carcanyols el pis inferior, el de l’Assumpció del segon, que ocupa gran part del carrer central, resulta massa tosc. El primer guarda una aparença sorprenent amb la del mateix tema de la porta nord o “de l’Anunciació” de la catedral d’ Orihuela (Alacant), realitzat sota la direcció del mestre pedrer de Tortosa, Joan Anglès; indubtablement podem pensar en que l’autoria de l’obra d’Almansa pot correspondre al mestre català o a un artífex vinculat a ell, en aquest cas a Pedro Ladón.

L’escultura del segon pis, encara que monumental en el seu desenvolupament, s’allunya dels cànons classicistes i resulta poc naturalista per rostres inexpressius i iguals, per les seves rígides anatomies i per les robes de plecs esquemàtics. Tot això, encara sense pretendre-ho, aproxima el conjunt als traços de l’arcaisme grec fis per alguna esbossada “somriure arcaic”, i fan que la valoració com escultor del seu artífex –Figuerola o algú sota la seva direcció- s’allunyi de la mestria anterior.

Finalment s’aixeca l’àtic. Es decora mitjançant femers laterals i un arc central de mig punt, amb rosetes en el seu intradós i puntes de diamant en la rosca, que emmarca una gran venera entre puntes de diamant, per el que resulta un conjunt de marcat caràcter manierista.

Es conclou així la gran portada-retaule de la plaça de Santa Maria que, a la vegada, queda coberta amb un gran arc d’intradós cassetonat i pronunciada clau pinxant –amb la paloma de l’Esperit Sant i àngels- i es disposa sobre un fons de cadiram encoixinat d’indubtable raigambre clàssica. En correspondència amb la llum de l’arc, es remata la portada amb un balustre cec.

PORTADA “VANDELVIRESCA”?

La portada presenta una composició anàloga a les altres de la província, com la de Sant Blai de Villarrobledo o l’Assumpció d’Ellín, i, sense dubte, amb la del Salvador d’Úbeda (Jaen), obra mestra del gran arquitecte Andrés de Vandelvira. Entra aquí en joc el terme amplament utilitzat de “portada vandelviresca” en aquests casos la de dos pisos, que Pérez Sánchez caracteritza per.“..el inferior flanquea el hueco de entrada con dos parejas de columnas generalmente sobre pedestal común y con hornacinas superpuestas entre ellas; el segundo suele llevar en el centro un amplio recuadro esculpido con relieve colosal y se flanquea también por columnas pareadas sobre pedestales, rematándose todo con floreros o pirámides, y un ático esculpido. En algunos casos, la portada se protege con un arco de medio punto encasetonado”, descripció per a que la portada d’Almansa sembla haver-li servit d’exemple. Segons Gutiérrez-Cortines “…La realidad del modelo habría que atribuirlo a Silote y su escultura, entre cuyos seguidores se encuentra Vandelvira…”, inspiració comú en Diego de Siloe que també reconeix, entre altres, el mateix Pérez Sánchez.

Respon la portada a la directa influència de Valdelvira, inclinat cap al focus “granadino-jienense”, o es tracta d’una coincidència d’esquema d’altres arquitectes de l’època, en el cas d’Almansa d’Anglés-Pedro Ladrón-Figuerola hereters els primers de Jerónimo Quijano i del focus “murciano-Oriolano”?.

En realitat, després de l’intervenció de Figuerola en el cos superior de la portada, ens queda una obra que repeteix un model molt difós per tota la geografia del renaixement espanyol. Model inspirat en l’arc de triomf romà que, simbòlicament, pretén, quan s’accedeix al temple, rememorar la idea d’ “Església triomfant”. Exemple d’arquitectura a al “romà” que podem contemplar en els tractats teòrics renaixentistes que es difonen en aquests moments per tota Espanya, com el de Sebastiano Serlio, que amb els seus dibuixos s’observen grans paral·lelismes.

Però en la portada no estem només davant d’una obra que assimila el decorativisme a l’italiana, dins el seu ventre classicista o de components ornamentals manieristes, sinó també davant d’una obra que reflexa la maduresa arquitectònica espanyola de l’època, per la preocupació pel “arte de montea” o el tall de la pedra de la que hi ha indubtables mostres en l’Assumpció. En aquesta ciència si jugà un paper destacat, antre altres, Andrés de Vandilvira, i a la seva difusió contribuí de manera notable el seu fill Alonso mitjançant el tractat “libro de traças de cortes de piedra”.

continuarà…

Anuncis

One thought on “Francisco Figuerola. Mestre Pedrer (I)”

Els comentaris estan tancats.