… continua

CHIAPAS, EL COMIAT DE BENET MESSEGUER

Davant meu tenia el seu cavallet. D’ell penjaven uns pantalons de vellut, els que solia portar quan pintava. Al costat un tamboret. Sobre una petita taula, pots de pintura, tubs, pinzells,,, la seva paleta encara plena de colors lluminosos, bigarrada. Recolzades a les parets teles i més teles. Quadres penjats, fotografies, màscares mexicanes. Prestatges atapeïts de coses. Moltes i moltes coses curioses, amuntegades ací i allà, fruit d’una curiositat insaciable, d’anys de recerca descobrint quelcom interessant on molts d’altres haurien passat de llarg.

En Benet Messeguer deu haver tingut una vida apassionant. No sé si per als altres, vist des de fora és així. Però per a ell sí. Segur. En la presència impalpable que impregna el seu estudi on pintava. On treballava. On vivia intensament cada una de les seves obres.

Es palpa en el seu treball, àdhuc en una ullada superficial com, dissortadament, tant sols vaig poder fer el dia que vaig visitar el seu estudi a Mèxic. Perquè no coneixia a en Benet Messeguer, ni l’he conegut mai personalment. Però allí, en el seu estudi, el vaig conèixer una mica. Més tot el que havia en aquella cambra parlava d’ell. Quietament, totes les seves coses restaven esperant-lo. Eternament.

Vaig començar a veure teles. Una part de la seva obra de cavallet. També dibuixos, gravats. Fotografies dels esbossos preparatoris del seu mural del Quixot. El dia abans l’havia admirat, així com el mural de l’Ermita.

Vaig anar mirant les teles, tractant de penetrar en el seu missatge.

En aquelles obres –millor dir són- la tremenda lluita de l’home per transcendir els seus propis límits. L’experiment, la recerca de noves formes d’expressió; la insaciable busca del color i la matèria i també l’apassionament i la desesperació. I la inefable calma, la indescriptible felicitat del qui ha aconseguit culminar una obra. La lluita de l’artista, que mai no acaba.

Obres de diverses èpoques, d’un dramàtic expressionisme, o d’un colorisme delirant. Altres formals, mesurades, en un afany de rigor en la composició i el cromatisme.

Una d’elles era veritablement colpidora. Una cosa apart. No s’assemblava a cap altra. Una superfície d’un gris metàl·lic, gairebé negre, travessada per unes ratlles gruixudes, en relleu i entrecreuades. Negres, vermelles i blanques. Unes ratlles punxegudes i agressives, talment el filat d’un camp de concentració.

Records de la guerra d’Espanya? Potser simbolitzaven la violència i la repressió. Una repressió sense nacionalitat. Universal. La denúncia d’un esperit lliure i profundament humà.

Aleshores vaig veure els seus quadres de Chiapas.

Penso que quasi són les seves darreres obres de cavallet. En alguns, la generositat de l’empast, de la matèria, la riquesa del color junt amb les sinuositats de la línia, es complementaven amb una construcció sòlida, pensada, equilibrada.

Paisatges exuberants, sensuals. Plens de vitalitat. Tenia la sensació d’estar contemplant una temàtica de Gauguin, pintada amb la força brutal, sense fre d’un Van Gogh.

En d’altres els espais oberts, infinits. Les línies horitzontals, els verds tendres i humits en delicats i subtils matisos, serens i reposats.

Un d’ells representava un fragment d’aigua. Un aigua quieta, amb flors al bell mig. Podia ser un estany o un tros de riu on l’aigua es rabejava. La combinació de colors i formes s’acostaven a una obra abstracta. I malgrat tot, aquella aigua tenia una vida molt real.

Com es poden donar en un relativament curt espai de temps, ests d’ànim tant contradictoris?

Chiapas. Els qui coneixen pro bé l’obra d’en Benet Messeguer, els qui poden estudiar-la profunditzar-hi, valdria la pena que s’interessessin per aquesta etapa.

Potser Benet Messeguer tenia pressa. Immensament feliç i desgraciat alhora. Qui sap si un obscur pressentiment li deia que restava poc temps per a culminar el seu treball. La ràbia, la desesperació, la valentia i la tendresa. D’abocar tot el que portava dintre. Un comiat. Potser sense saber-ho.

Benet Messeguer. Un artista versàtil, canviant, inquiet. Eternament insatisfet. Muralista que ha estat i podria haver estat encara més. Un més que excel·lent gravador. Dibuixant, escultor i pintor de cavallet. I que més? Un observador lúcid del món que l’envoltà. Crític i àcid. I bondadós al mateix temps.

Un català, un europeu trasplantat a Mèxic. Arrelat allí, però en el seu origen es troba subjacent en moltes de les seves obres. Un home al que li mancaren anys per dir tot el que havia de dir.

Un artista que ha conquerit un lloc en la història de l’art a Mèxic, la seva pàtria d’adopció. I té dret de ser conegut a la terra que l’ha vist néixer. Tan de bo que sigui així.

Enric Torres i Masip

BENITO MESSEGUER, UN MÍSTIC DE L’ART

Més d’una vegada un té la impressió que la naturalesa no és tan sàvia com la dita popular tendeix a fer creure. No sembla gens sàvia, per exemple, quan condemna a existir a éssers que ja vénen al món amb l’estigma d’una minva física important, o, per dir-ho d’alguna manera, espiritual. No ho és tampoc quan treu la vida, prematurament, a éssers privilegiats que intel·lectualment o artísticament, ja han realitzat una obra i als quals no deixa la possibilitat de continuar-la i perfer-la.

Aquest darrer és el cas que colpí Benet Messeguer, puixant creador artístic com a pintor, gravador i escultor. Nascut a Móra d’Ebre el 1927, morí a Mèxic el 19 d’octubre del 1982, quan encara no havia ajustat el 55 anys.

Jo el vaig conèixer quan acabava d’arribar a Mèxic amb els seus pares que tenien altres dos fills més grans, Francesc i Àngel, exiliats. El que dic s’esqueia vers l’any 1945, és a dir quan Benet tot just entrava a l’adolescència. El recordo com un noi espavilat, amb els ulls vius i una mica esverats dels tímids, o potser perquè imatges d’aquela guerra civil i de la cruel repressió que vingué després. Feia molt de temps que jo era amic de la família Messeguer pel fet la meva relació constant a Móra d’Ebre, tan propera al meu poble, en temps de la República i durant la guerra.

L’exili va crear un altre motiu de solidaritat. Situats tots a Mèxic, el fet de portar vint anys al futur gran pintor només em feu sabedor, vagament, dels seus aprofitats estudis a la prestigiosa Escola de Pintura i Escultura “La Esmeralda”, la qual, per cert, ell estava destinat a dirigir.

La carrera de Benet Messeguer fou jalonada d’èxits. L’any 1956 es donà a conèixer  guanyant el primer premi anomenat “Nuevos Valores”, atorgat pel Saló de la Plàstica Mexicana. En guanyà d’altres igualment valuosos –com la Medalla d’Or en l’Exposició de Mestres d’Arts Plàstiques, la més alta distinció del Saló Nacional del Paisatge. Pot dir-se, a tall d’anècdota rellevant, que la palmada de notable pintor, la hi va donar Diego Rivera comprant-li un quadre acabat d’exposar.

Perquè Benet Messeguer fou pròdic també en exposicions i sempre amb èxit de crítica i públic. Exposà –per esmentar-ne algunes- a la Biennal Iberoamericana, a la de Tokio, a la Pintors Joves de París, i en diverses ciutats dels Estats Units, d’Argentina, de Xile i de Colòmbia, així om en ciutats importants d’Europa (Roma, Varsòvia, Oslo, Tel Aviv, etc.) Moltes obres seves figuren al Museu d’Art Modern de Mèxic i al Museu de Bershiva (Israel). D’altres pertanyen a col·leccions particulars de diversos països.

Fins ací pot dir-se que només hi ha un tast del panorama d’activitats de Benet Messeguer, el qual, conservant el seu nom de pila, honorava una de les més altes figures de la política mexicana en el segle passat, Benito Juàrez, al qual Messeguer pintarà en un dels seus grans murals com a símbol de la lluita per la llibertat.

Perquè ja és hora de dir que el pintor de Móra d’Ebre ha estat considerat pels més rellevants crítics mexicans no solament com el continuador dels grans muralistes d’aquell país Diego Rivera, Alfaro Siqueiros, Clemente Orozco), sinó com el renovador de la pintura al fresc, sobre la qual investigà amb l’aportació de noves tècniques i noves concepcions. I és interessant de senyalar que quan Benet Messeguer començà la seva obra, la pintura mural (que és la pintura nacional de Mèxic) semblava ja esgotada i e aconseguí de revitalitzar-la perquè sobrepassà la concepció narrativa i historicista dels seus predecessors, conjuminant, en reeixida síntesi, la inspiració reivindicativa i social mexicana, amb l’expressionisme i el surrealisme europeus, tan ancorats també a Catalunya.

Perquè Benet Messeguer, les arrels originàries enfonsades en la terra de la Ribera d’Ebre, productora de notables artistes plàstics (i ací el nom de Julio Antonio és imperatiu), no van morir mai. Al contrari, el contacte amb la fecunda terra mexicana van donar l’arbre robust de l’obra de Messeguer, rellevant també en la pintura de cavallet i àdhuc en l’escultura. Fou un home que sentia l’art com una religió i no concebia la vida sense la pràctica artística.

Llum i ritme en la forma, vida i harmonia en el fons, són tòniques constants en la producció de l’artista de Móra, que retrobava així aquella fórmula d’un altre gran català, Milà i Fontanals, segons el qual “la bellesa és una harmonia vivent”. Messeguer hi afegí la seva obsessió per la llibertat i la justícia. Detestava la filosofia de “l’art per l’art” i mai no va fer tampoc art comercial ni consumista. Humanista com a pintor, ho fou també com a professor de “La Esmeralda”. I ací que hi hagi a Mèxic tants pintors que el van tenir per mestre. I així li ho diuen.

Únicament amb els títols dels seus murals és pot tenir una idea de la seva cosmovisió profunda:

L’Edat d’Or de l’Home (pintat a l’Hotel “Casino de la Selva” de la ciutat de Cuernavaca).

Lluites revolucionàries a Mèxic ( a la Unitat d’Habitatge Ermita).

El Quixot, missatge oportú (al Centre Cultural de la Secretaria de Finances de la capital mexicana).

En la figura del gran cavaller, lluitador sempitern per la justícia, Messeguer hi devia veure no solament l’ideal que simbolitzava, sinó una protecció d’ell mateix.

Creador i educador, Benet Messeguer fou també un lluitador entusiasta, indefallent vital progressista. Creia en una societat més justa, l’art oferiria una nova gamma de possibilitats.

La seva mort colpí el món artístic mexicà. Els diaris més importants del país, les revistes especialitzades, amb la signatura dels crítics més conspicus (un d’ells va proclamar-lo “el millor mestre de les arts plàstiques de Mèxic”), posaren relleu el gran valor que si bé desapareixeria físicament, deixava, en canvi, el llegat d’una obra ingent, representada, sobretot, en els grans murals que ningú no podrà arrencar de les parets dels prestigiosos centres culturals de la terra que va formar-lo com a artista amb la qual Benet Messeguer s’hi sentia identificat, però sense oblidar mai la terra on va néixer ni la llengua que s’hi parla.

Deixà esposa i fills, noi i noia.

Se li tributaren homenatges pòstums. Un d’ells ha tingut recentment a l’Orfeó Català de la capital Mexicana, un centre gairebé centenari i aguantador fidel de la nostra ànima, on ell exposà i freqüentaren els seus dos germans exiliats.

Amb la desaparició de Benet Messeguer, Mèxic i Catalunya van perdre un artista universal. Però Catalunya encara li deu el reconeixement que merita.

A . Bladé Desumvila

Col·leccions i museus on es troben obres seves:

Museo de Arte Moderno y Museo del Palacio de Bellas Artes, INBA, México D.F. Museo de Toluca, Edo. De México y Museo de Culiacán,Sinaloa; Museo de Bersheva y Museo de Jerusalém,Israel: Museo de la ciudad de Córdoba, Argentina.

Murals:

Hotel Casino de la Selva, Cuernavaca, Morelos, México

Auditorio de la Escuela Nacional de Economía, Ciudad Universitaria, UNAM, México D.F.

Instituto Mexicano de la Audición y el Lenguaje, México D.F.

Mural (300 m2) para la fachada poniente del Conjunto Habitacional Morelos, México D.F.

Conjunto Popular Ermita Zaragoza, México D-F.

El Quijote, mensaje oportuno. Calle Guatemala 3, México D.F.