… continua

CATALUNYA A MÈXIC

És coneguda, però poc divulgada, la influència que han tingut els artistes catalans dins la història de l’art mexicà.

Pelegrí Clavé, pintor nascut a Barcelona en 1811 i format a l’escola de la Llotja, aconseguí la plaça de Director de “l’Academia de San Carlos”, de Mèxic, en l’especialitat de pintura i en una lliça que ara qui sap que qualificaríem d’oposicions, però que aleshores –amb més ambició- se’n deia concurs internacional. Dins aquest esperit i en un altra branca, en Jaume Nunó i Roca, un català contemporani de pelegrí Clavé, va guanyar el concurs per a la música de l’himne nacional mexicà.

En Pelegrí Clavé va romandre vint-i-un anys a Mèxic, i el seu pas per l’”Academia de San Carlos” fou significatiu, els mexicans el recorden amb admiració i respecte: reorganitzà l’ensenyament i promogué i dirigí un dels primers grans murals mexicans, el que decora la cúpula del temple de la Profesa, a la capital de la República asteca. És un precedent innegable, curiós, d’un fet que va prendre amb el pas del temps una gran volada, el muralisme mexicà, que va incorporar una dimensió ben peculiar a l’impuls creador, amb noms tan il·lustres, tan internacionals, com els de Diego Rivera, David Alfaro Siqueiros i Clemente Orozco. Amb ells, es va forma una plèiade de seguidors que configuraven un veritable moviment ple d’interès, que meresqué l’atenció de tot el món.

Però ocorre que els moviments artístics es veuen subjectes a unes alteracions pendulars, i aquella força que havia assolit el seu màxim esplendor a rel del triomf de la Revolució mexicana, va anar decandint a mesura que als ideals defensats en la lluita armada toparen amb els avatars de la reconstrucció civil. Amb la desaparició de Rivera, Siqueiros i Orozco, el muralisme mexicà va entrar en una etapa d’estancament. O potser d’atracció motivada per altres àmbits: les noves generacions es van sentir atretes per una mena de protecció europeista a través d’interpretacions ultramarines i, a desgrat de donar encara unes quantes figures importants, potser tendí a desfigurar la puresa i la força del seu origen.

En el decurs d’aquest procés s’esdevingué la guerra civil espanyola. Aparentment no tenia res a veure amb les inquietuds artístiques d’un país de l’altra banda de d’atlàntic, però els fets modificaren sovint les realitats més òbvies. La derrota del bàndol republicà va motivar un exili que es reflecteix en la història de Mèxic i en la de Catalunya. Entre els milers de catalans que varen trobar un refugi generós en el país americà, hi havia la família Messeguer-Villoro, de Móra d’Ebre, composta d’un matrimoni amb tres fills, el més petits dels quals era Benet Messeguer. La família Messeguer-Villoro, de forta tradició catalanista i republicana, va refer la seva vida a Mèxic amb un treball tenaç i solidari de tots els seus membres. El germà petit, que va arribar allí quan encara era un nen, portava dins la flama d’una vocació sorprenent (perquè entre els seus parents no n’hi havia cap que tirés per a les arts plàstiques), recolzada per un instint segur. Sense oblidar mai Catalunya i la tragèdia que havien viscut els seus, el més petit dels Messeguers es va integrar apassionadament a la terra que l’acollia. I que, li brindava l’oportunitat de desplegar plenament les seves aptituds naturals: va començar molt aviat estudis de dibuix i pintura en acadèmies mexicanes, els professors de les quals el van estimular en descobrir-li unes condicions excepcionals.

Per a Mèxic, el nostre compatriota era –i és- el pintor mexicà Benito Messeguer. Va morir jove, però va fer una carrera brillant, fins arribar a ésser director de l’escola on havia ingressat com a alumne. Mai no es va trobar dividit entre dos països, sinó que va saber sumar l’amor que sentia per tots dos, sintetitzant-ho amb la seva força creadora. De Catalunya en portava el record i la ferida encara viva de la lluita per la llibertat, i a Mèxic hi va trobar la brasa d’una epopeia alliberadora, la Revolució mexicana, que l’impressionà fortament. Com a artista lliurat amb tota la seva ànima al mitjà d’expressió que li era més propi, es va interessar profundament pel fenomen del muralisme mexicà i volgué retornar-lo a la seva essència més genuïna. No tan sols va formar un grup de deixebles que es van sentir identificats amb els seus propòsits, sinó que realitzà grans murals que Mèxic reconeix i estima com a una part molt important del seu patrimoni artístic.

Que això es degui a un català nascut a Móra d’Ebre és, també, un aspecte extraordinari del nostre patrimoni artístic. És bo, per tant, que també ho estimem i ho recordem justament.

Pere Calders

MESSEGUER, MESTRE

De la nostra època d’estudiants, sempre recordem els mestres, amb més o menys estima. Tots ens han deixat la seva empenta i, al llarg de la nostra vida, un detall, un problema, una anècdota ens els porten a la memòria.

Benet Messeguer és un dels mestres que es recorden amb afecte. Va ser-ho meu a Mèxic a l’Escola de Pintura i Escultura depenent de l’Institut nacional de Belles Arts, coneguda com “La Esmeralda” i de la qual va arribar a ser director.

Va ser el primer que va ensenyar-me com havia d’agafar un llapis i com traçar una línia. Jo, com la majoria dels meus companys, ho havia fet fins aquell moment sense preocupar-me massa si la meva era la millor manera. En Messeguer va demostrar-nos i ensenyar-nos que calia tractar el llapis, la ploma, el pinzell, amb suavitat, llavors ens obeirien. Qui més, qui menys, arribàvem a la seva classe amb una sèrie de vicis adquirits que sovint el posaven frenètic i a nosaltres nerviosos en veure’l com ens observava mentre dibuixàvem. Poc a poc ens anava demostrant que d’aquella manera no faríem res de bo i tenia raó, a mida que passaven els dies, el llapis, la ploma i el pinzell ja no se’ns escapaven tant actuant pel seu compte, i anaven més d’acord amb la nostra mà.

Un dels nostres vicis era mesurar amb el llapis i el braç estirat al màxim. Ho considerava una trampa i com a tal l’havíem de considerar. Per a mesurar teníem els nostres ulls, els nostres coneixements, la nostra capacitat d’observació. Si ens acostumàvem a utilitzar aquell sistema, si algun dia volíem dibuixar una persona en moviment ens caldria demanar-li que s’aturés i això podria resultar molt molest –era un dels seus exemples preferits.

Tots compreníem que tenia raó i per tant tractàvem de fer ús dels nostres coneixements, la nostra capacitat d’observació… i no sempre ho assolíem. Un parell de paraules de Benet Messeguer o una línia sobre el nostre dibuix ens marcava el nostre error i ens facilitaven la correcció.

No era massa amic de lloar les nostres obres; quan ho feia, sabies que havies resolt bé un problema de volums o d’ombres i llavors et senties com una mena de geni. Altres vegades, quan li presentaves allò que segons tu estava acabat i a més et semblava força bé, et tornava de cop a la terra; te’n marcava un a un tots els defectes convertint aquella obra “perfecta” en un galimaties de ratlles o taques. I, efectivament, tornava a tenir raó.

Messeguer investigava contínuament els colors, els volums, els materials. Aquesta recerca era necessària per a poder deixar sobre el paper, la tela, el mur, allò que volíem. Un dels seus afanys era inculcar-nos aquesta necessitat de trobar solucions. Recordo una vegada que va fer-me dibuixar uns troncs a ploma; quan vaig portar-li la meva obra, segons jo força reeixida, amb un pinzell i l’aiguada que utilitzava un company va fer-m’hi unes taques immenses –que a mi em semblaven terribles, i va dir-me té, fes el que et sembli però ho vull veure arreglat, a veure que et surt. El resultat va quedar definit per les seves paraules: “valia més oblidar-ho”.

Poc a poc anàvem aprenent a trobar solucions, a utilitzar els llapis –pobres de nosaltres si difuminàvem, els matisos calia donar-los sense cap ajuda que no fos la del propi llapis. A barrejar colors, a preparar-ne. Messeguer ens dirigia, deixava que ens equivoquéssim i que tractéssim de resoldre sols els problemes; però si el necessitàvem ens ajudava i ho feia essent un company, sense deixar de ser mai un mestre preocupat pels seus alumnes.

Una de les persones que més va fer-me veure la necessitat del Museu com element de recolzament d’allò que els mestres ensenyen, va ser Benet Messeguer quan anàvem amb ell a visitar-ne algun i es desesperava davant del poc partit que se’n treia. El Museu havia de ser una de les nostres eines de treball.

No fa massa, en una exposició de Casa, a Barcelona, amb una companya parlàvem de la llum d’una de les obres presentades. Vaig recordar a Messeguer que en visitar els Museus o les exposicions, no ens feia recórrer sales i més sales. Ens deixava davant d’un únic quadre i ens feia extraure tota la gamma de colors, de detalls, de transparències, de lluminositat. Ens ensenyava a mirar a admirar o rebutjar, però per una comprensió, o com a mínim per un intent de comprensió.

Malauradament, Messeguer ja o hi és. Amb ell ha desaparegut un pintor, un dels muralistes més importants d’un país que excel·leix per la seva gran escola muralista que és Mèxic, i, cosa que tots els que hi vàrem ser deixebles seus podem donar-ne fe, un bon mestre.

Irene Peypoch, Responsable de Difusió Cultural dels Museus de la Diputació de Barcelona

UNES LLETRES…

Amics i ciutadans de Móra d’Ebre:

Se m’ha demanat que us faci unes lletres per donar-vos a conèixer en la mesura de les meves possibilitats, qui fou en la vida Benito Messeguer, però vet aquí que vosaltres potser us preguntareu qui és aquest que vol presentar a Benito?

Bé, us diré qui sóc jo perquè malgrat el 90% de la gent que viu a Móra, no em coneix, sóc fill d’aquí. Em dic Lluís Falcó i Pinyol, i per part del meu pare em deien de casa Ullet i per part de la meva mare de casa Panxeta, i dissortadament ja no queda cap supervivent a Móra de la meva família, sinó Salvador Valls Falcó, el Pardalero, que tots coneixeu, i suposo que els que encara em coneixen recordaran que pels fets de la guerra, vàrem haver de sortir nosaltres, o sigui els Falcó, Messeguer, Gironès i tants d’altres la qual llista seria inacabable. Bé, fins aquí per donar-me a conèixer i tenir autoritat per a tractar de fer-vos conèixer a Benito Messeguer.

Ja sé que en català es diu Benet, però com a Mèxic, on ha tingut tota la seva trajectòria artística se’l coneix per Benito, jo no vull trencar aquest nom. Doncs bé, Benito va néixer a Móra l’any 1927 i com jo i tots els de Móra que som aquí, n’estava ben orgullós. Precisament aquesta darrera setmana, en un programa de televisió homenatge a ell, se li reproduïa una conversa amb altres artistes del seu naixement a Móra, de records de la seva infantesa, del riu Ebre, i els que ens feia molta gràcia a nosaltres, és que malgrat els anys passats, mai no havia perdut el seu accent morenc.

Us conto això perquè us adoneu de com els que som lluny de la nostra terra, l’estimem i l’enyorem.

I ara, potser ja que us parli de Benito, artista. Va venir a Mèxic molt jove, al voltant dels 16 anys, i no sé si ja ho portava dins, o en veure pintar al seu germà Paco, que també li agradava, se li va despertar aquesta afició i va ingressar a l’escola de Pintura “La Esmeralda”, de la qual més tard el seria el director.

Ben aviat va despuntar i en una exposició dels alumnes d’aquesta escola el pintor Diego Rivera, un dels més grans pintors mexicans contemporanis, va comprar un quadre a Benito felicitant-lo i augurant-li un gran futur.

D’aleshores ençà va seguir pintant, i per no fer-vos la cosa llarga, tant el seu germà Àngel, com el meu cosí Salvador, tenen un programa de l’exposició que en homenatge a ell se li va fer al Palau de Belles Arts de Mèxic. On hi ha assentada molta part de la seva producció i de les exposicions en les quals va prendre part.

En proporció a la seva edat, ha estat molt gran la seva obra, però una de les coses que més impressionava d’ell, era la seva qualitat humana. Era un gran noi, com nosaltres li dèiem. Diverses vegades a l’any, quan encara vivia el seu germà Paco i l’Àngel no havia fet cap a Barcelona, juntament amb l’Antoni Gironès i el meu germà Juanito, ens reuníem per parlar i estar junts recordant Móra i els nostres amics quan encara tots vivíem allà.

Eren estones que desfruitàvem, però creieu que Benito n’era una de les figures per la “xispa” que tenia. Era molt inquiet, molt humorista i molt agradable.

Fora ja els seus germans, els quatre que vam quedar, seguim reunint-nos i era molt bonic escoltar-lo contant-nos els seus projectes, i ens feia riure quan com quasi tot artista (ell era també mig bohemi), ens deia que no l’interessaven els diners. Que pintava perquè li agradava i perquè per mitjà de la seva pintura, podia demostrar que era un entusiasta dels drets de l’home.

No us vull cansar, amics, però per acabar, vull dir-vos que Benito Messeguer era una gran persona, amb tanta qualitat artística com humana, i que si us decidiu a donar ajut al vostre Ajuntament per a que un dia no llunyà se li faci un monument pe recordar-lo, el poble de Móra podrà sentir-se orgullós d’haver honorat a un dels seus fills.

Lluís Falcó i Pinyol.

Mural Ermita

Galeria de la Secretaria de Hacienda i crèdito Publico

continua…