Especial Benet Messeguer. Febrer 1984 (I)

Dos anys després de la seva mort a Mèxic, diverses personalitats de la vila i de fora homenatjaven a “Benito Messeguer”, gran muralista mexicà en un especial del Butlleti d’informació municipal. Us el presentem en uns quants capitols, ja que es extens… Esperem que us agradi.

a08n2cul-1_mini

Butlletí d’informació Municipal de Móra d’Ebre. Època 2, núm 9 . especial benet Messeguer. Febrer 1984

Transcripció de l’acta de naixement d’en Benet Messeguer, diu així:

Benet Messeguer Billoro.

A Móra d’Ebre, província de Tarragona a les dotze del dia trenta-u d’octubre de mil nou-cents vint-i-set, davant el Sr. Daniel Serres i Rosés, Jutge municipal i el Sr. Joan M. Sans, Secretari, es procedeix a inscriure el naixement d’un baró nat en aquesta població a les onze del dia vint-i-set del mes en curs al carrer Dr. Peris, n.º quatre, tercer pis, és fill legítim de Joaquim Messeguer i Gil de trenta-set anys, natural de Mazaleón província de Terol, d’ofici ebenista, resident en aquesta vila al carrer abans esmentat, i d’Àngela Billoro i Alcober de trenta-set anys natural de la Fresneda província de Terol, mestressa de casa i domiciliada a la seu del seu marit, nét per banda paterna d’en Francesc Messeguer i Martín, natural de Monroyo i de Feliciana Gil i Montana, natural de Mazaleón, i per la materna d’en Vicenç Billoro i Güell i de Leonor Alcober, ambdós naturals de la Fresneda, i se li posa el nom de Benet.

Aquesta inscripció es fa al local del jutjat en virtut de manifestació personal de Joaquim Messeguer i Gil, pare del nadó i inscrit, i en són presents com a testimonis, Sr. Emili Massó i Pellejà, del comerç, major d’edat, vidu, domiciliat en aquesta vila, carrer de la Palla, n.º nou, i Sr. Joaquim Hernàndez i Serres, major d’edat, casat, treballador, domiciliat a l’esmentada vila, carrer de la Palla, n.º nou.

Llegida l’acta es segellada amb el d’aquest jutjat i la signa el Sr. Jutge amb els testimonis i el compareixent.

Benito Messeguer: un fill de Móra

Benet, a l’arribada a Mèxic, precedit pels seus germans Paco i Àngel, era un noi de 14 anys, ben espavilat, viu com una fura. Semblava pel que vèiem durant el nostre contacte amb la família, que seguiria essent un continuador de la dinastia d’ebenistes com eren el seu pare i els seus germans. Però un dia vaig anar al taller d’ells, “Benito” estava pintant. (Poso “Benito” entre cometes perquè a Móra mai fou Benet. Sempre se’l cridà Benito).

A l’entrada del taller hi havia un arbre molt gran i això era el que feia de model. Crec que fou el primer que pintà seriosament. Però per a en Benet, pintar era poca cosa, jugava també al futbol. Recordo que a Móra sempre es posava a jugar amb d’altres marrecs al carrer Dr. Peris, i la porta (ell feia de porter) la posaven enfront la botiga de màquines de cosir La Tecleta. A Mèxic jugava de davanter, i a fe de Déu que era bo.

Però per sobre de tot tenia una veritable fal·lera en saber coses de Móra. Quan ens ajuntàvem els de Móra i algú de Benissanet, no parava de fer preguntes: de les sardanes, de les funcions de teatre d’aficionats, de la política d’abans de la guerra, del periòdic “L’ideal de l’Ebre”, de les activitats del jovent allà, a la Llanterna, al Racó… i tot ho anava guardant a l’arxiu de la memòria.

La pintura fou el que guanyà. I si com a ebenista feia unes motllures tallades a mà primoroses; com a futbolista era excel·lent davanter; com amic era el millor amic, i com a pintor fou excepcional, ben aviat despuntà amb caràcter internacional. De la seva categoria en saben parlar millor els crítics d’art i els professionals de la pintura, que els seus amics. Revolucionari fins als ossos, portà la pintura als carrers, a les places, als jardins de l’art com els anomenaven, i ben jove fou Director de l’Escola d’Art l’Esmeralda, màxim centre d’Estudis de la capital de Mèxic.

I bé, no he volgut parlar de cap de les seves obres, ni de cap dels homenatges de que fou objecte encara en vida. Sols he tractat de fer una breu semblança de l’amic que ens guanyà també en la cursa per l’existència. En un dels tants homenatges que Mèxic ha fet a Benito, he vist, amb una gran emoció, el nostre poble a les pantalles de la televiso mexicana. Si ell ens ha internacionalitzat a Móra, nosaltres podem agrair-li bo i recordant-lo per sempre més, donant el seu nom a un dels carrers d’ací de Móra d’Ebre.

Joan Falcó

DE MORENC A MORENC

Sí, en un instant, rememorava els anys 36, 37 i 38, i em situava als temps inesborrables de la guerra civil espanyola. Sí, rememorava els fets de la meva joventut, i la meva ment plasmava el record dels amics, dels coneguts, dels carrers, dels avatars i aventures d’aleshores com a joves; de la guerra, de la premsa, dels pasquins, etc. I així, tot barrejat, tractava de recordar les faccions dels germans Messeguer, perquè quan vols recordar quelcom d’una època, acut tot un maremàgnum de records barrejats que t’impedeixen de dibuixar en la teva ment, una imatge clara i precisa del què vols recordar. I per què situava la meva ment en el record del passat? Doncs perquè l’Ajuntament es plantejava el dilema del que es podria fer per rendir reconeixement a l’obra artística d’un fill de Móra, d’un mestre universal de la pintura mural; a un morenc que els avatars de la guerra civil espanyola, obligaven amb tota la seva família a emprendre el camí de l’exili i arreplegar-se amb el manto grandiós de protecció desinteressada d’aquesta germana nació que n’és Mèxic.

Sí, un morenc, Benet Messeguer que moria l’any 1982 a Ciutat de Mèxic, i el món de la cultura li testimoniava la consideració i l’exaltació a la seva obra.

Que menys podia fer jo que tractar de recordar-lo? D’oferir a la seva imatge plasmada en la meva ment, el meu agraïment de morenc a morenc, pel prestigi donat al nostre poble; i alhora, rendir homenatge de respecte a una vida que se’n va.

Tot segui agrair profundament a Mèxic on no va trobar obstacle a l’expressió de les seves manifestacions artístiques, i sense cap discriminació, els mexicans consideraven la seva aptitud creadora, les seves condicions excepcionals i el situaven com a Director de l’Escola “l’Esmeralda” depenent del Ministeri de Belles Arts. Concursos, exposicions, premis, marcaven la ruta d’exaltació de la pintura mural mexicana de la mà d’un català de Móra d’Ebre: en Benet Messeguer.

El nostre poble incorpora dintre del seu bressol, un nou nom als que ja té de renom universal. Som una terra d’artistes i ningú ens ho pot negar, ja que n’és palesa la seva demostració.

El nostre il·lustre “muralista”, sempre va dignificar la seva catalanitat i la seva condició de morenc; i així, una vegada més, el nom de Móra d’Ebre s’inscriu en el futur de la història amb un nom i una obra que dignifica i solidifica els vincles històrics de la nostra capçalera de comarca.

Que menys podem fer els morencs sinó reconèixer un fill nostre, i gaudir-lo del tot el que es mereix? Una placa on va néixer. Un carrer amb el seu nom, una escultura… Sí, l’Ajuntament unànimement, creu que el poble li deu una atenció i no dubta que entre tots es portarà a terme.

I no dubto tampoc, que tots reservarem un anhel de sentiment i agraïment a un fill de Móra que rubricarà El nom de la nostra vila pels camins de la història de l’Art. Gràcies, Benet Messeguer.

Francesc Garcia Grau

“UN MENSAJE OPORTUNO”

 A finals de l’any 1982 moria a Mèxic en Benet Messeguer. Arribat a aquell país arran 1945 a l’edat de disset anys, ben aviat va dedicar-se a la pintura, acusant des d’un principi el fort impacte que va produir-li el muralisme mexicà que en aquells moments havia arribat al seu punt de màxim vigor –Rivera, Siqueiros i sobretot Orozco– impacte que el marcà profundament i que fou factor determinant de tota la seva obra. Començà però, amb la pintura figurativa, de cavallet, realitzada amb una pinzellada fina i elaborada, encara molt pensada, que ja transparentava la força de la institució que seria més endavant un dels factors determinants de la seva obra.

Aquesta manera de fer va conservar-la, amb alts i baixos, fins ben entrats els anys seixanta, període en què va canviar, per evolució natural, la tècnica, però guardà gelosament tots els seus personatges “de baixos” els marginats de sempre –pobres, captaires, prostitutes, mares i nens. Aquest últim tema de la maternitat està admirablement reflectit en la seva extraordinària pintura de cavallet: “Ternura” pintada el 1958, on assoleix una magnífica plasmació de l’amor, tendresa, desesperació, pobresa i al mateix temps d’esperança.

A principis dels anys seixanta començà la seva maduresa com a muralista amb l’execució del Mural de la “Escuela de Economia de la Universidad Autónoma de México”. És partir d’aquesta època que deixà d’emprar la pinzellada fina i elaborada per treballar d’una manera més lliure amb empastes que organitzen la forma mitjançant taques de color. En aquest mural messeguer va aconseguir u vigorós i refinat expressionisme en una llarga seqüència de plànols diferenciats però interrelacionats. Aquest mural té també una importància que no cal oblidar. Amb la preocupació de la forma en sí mateixa, l’alegria amb què matisa la matèria, i la valoració de l’espai, inicià un nou camí per al muralisme mexicà, sense trencar però, encara, amb les arrels de conceptes formals i històrics establers pels seus predecessors, especialment Rivera, Orozco i Sequeiros.

Estava fermament convençut i aquesta fou la seva aportació de que des de la pintura mural prehistòrica, passant per les realitzacions indígenes precolombines i l’arquitectura sobretot romànica i gòtica, el mur sempre ha estat un fidel col·laborador del filòsof, del pintor i del poeta.

Fou en els murs de les velles capelles i de les modernes escoles que els pintors iniciaren el procés encara no clos de recerca i descobriment de les arrels de les cultures ancestrals. Rescatà el mur de la funció de càrrega que havia assolit durant molt de temps per convertir-lo en un element lligat de manera intrínseca a la pintura que acull. Al mural de la “Escuela de Economía” seguí un mural extraordinari per la seva poesia visual. A l’”Instituto Mexicano de la Audición y del Lenguaje”, Messeguer aconsegueix una perfecta comunió entre, una part, el llenguatge –emissió i recepció-, la rigorositat científica dels diferents elements que composen aquesta recepció, les servituds arquitectòniques de l’emplaçament del mural –un espai quasi cilíndric- i d’altra part, com element catalitzador, la pintura en sí mateixa.

Part del Mural de l'IMAL
Part del Mural de l’IMAL

Després d’estudiar detalladament el problema de la comunicació per mitjà de la paraula i de l’oïda, ho expressà a través de la indiscutible plàstica inherent als òrgans de la seva complicada anatomia. Els herois dels murals ja no són els bons ni els dolents de les anteriors històries pintades, ara són els petits ossos ampliats a les dimensions del mur, la imatge d’aquesta xarxa incedible que fa possible, amb els seus ajustaments, transmissions, reguladors i estabilitzadors, la captació del so i la intel·ligència de les paraules. Sense trencar del tot amb el passat i sense renunciar al dret de transmetre idees, Messeguer donà una nova base a la pintura mural.

I així arribà a la seva última gran creació. El mural del Quixot del “Centro Cultural del Ministerio de Hacienda”, tema amb el que concretà l’ideal cervantí que es troba dissimulat tot al llarg de la seva obra.

El titulà “Mensaje Oportuno” car creia fermament amb l’esperança de que encara pot existir un camí. Tingué l’encert de pintar el Quixot quasi sense color, fent destacar, amb pinzellades subtils, el blanc lluminós de la calç del mur. Aprofità la llum zenital de l’edifici, que confosa amb la llum de la pròpia pintura, envolta al Quixot amb un aura resplendent d’il·luminant.

No puc deixar d’assenyalar una important sèrie de gravetats que va realitzar sobre la matança de la “Plaza de las Tres Culturas” de la capital mexicana, lloc on ell es trobava present, com sempre fou present, a tots aquells actes que representessin una crida a la llibertat, la justícia i l’esperança.

Mèxic ha sentit el seu traspàs com una pèrdua important al patrimoni de la Nació. La quantitat d’actes i conferències en honor seu han estat continuades, oferint al màxim organisme de la nació en qüestions d’art l’”Instituto Nacional de Bellas Artes”, una exposició de la seva obra, que ha durant dos mesos. No pot demanar-se més al país que va adoptar-lo. Ara té la paraula el país que el veié néixer.

Ramon Peypoch Mani

RECORDS

Els records que tinc són puntuals, breus, però deixen entreveure l’existència d’una personalitat que un nano desitjava conèixer i comprendre. Jo, com molts d’altres, no hem tingut oportunitat de descobrir-la, i, per això, sols tinc records i experiències personals rodejades del retrat que han fet al seu entorn.

Quant va morir, fa més d’un any, m’envaïren sentiments de ràbia i impotència; impotència de no poder acostar-me al seu pensament, ràbia de moltes preguntes sense resposta, de molt que aprendre. Tots aquests desitjos desembocarien, doncs, en la creació d’una llegenda seva-meva, íntima, necessària, de la qual no podrà sortir, essent la seva obra l’únic element de comunicació amb ell.

Dues anècdotes hi tingueren molt a veure en tota aquesta creació. La primera, jo tindria 13 o 14 anys: el meu germà i jo li vam preguntar el significat d’un quadre que havia regalat al meu pare: ens va fer un discurs del qual escaparen moltes coses, però una d’elles em va quedar gravada: la seva preocupació davant els problemes de la nostra societat: l’opressió, el domini, la frustració, el desencant…, aquests eren el fons, els temes, ell ho veia d’aquella manera i ho expressava millor amb el pinzell que amb les paraules que utilitzava per fer-nos-ho entendre. La segona, als 16 o 17 anys, l’últim cop que recordo haver-lo vist: amb il·lusió i desig em vaig embarcar en l’adquisició d’un quadre, que va costar molt de pagar i ell, en saber-ho, s’entusiasmà, o així m’ho va semblar, regalant-me tot seguit un gravat.

Aquestes dues experiències van reforçar la creació d’un retrat que jo volia emmarcar amb la seva presència; però no serà així, no podrà ser així, no l’emmarcaré mai i cada cop que vegi un quadre, un gravat, un mural, una escultura, un apunt, qualsevol obra seva, el retrat adquirirà una nova dimensió

R. Messeguer Peypoch

Parlar d’en Benet Messeguer és fer un acte d’introspecció buscant, per trobar i intentar explicar, els records que la seva persona m’han deixat. És trist fer-ho, perquè els veus en un racó dolçament aplegats, fortament entrelligats, ocupant un espai petit que dissortadament ha resultat suficient; pocs en resten d’anys passats i cap ja hi anirà. Ara, però, no és la tristesa el sentiment dominant ja que, en reviure els records, n’emergeixen d’altres que no tenen en compte la seva mort, que encara el veuen viu, tal i com sempre l’havien vist.

…Estem anant en cotxe cap a l’ermita que ell acabava de pintar, no en el seu cotxe que ja el té espatllat (em parla d’un misteriós mecànic del seu barri que ha de canviar-li una peça aconseguint-la de no se sap on, ni de quina manera: opinava que Mèxic era un país màgic). Anem parlant dels seus fills, de les relacions que tenia amb el món de la pintura, amb els governants, de la seva amistat amb el “Tapado” (nom que designa el candidat a president del partir majoritari, que amb tota seguretat guanyarà les eleccions, quan encara no s’ha proclamat oficialment). Diu que sap qui és per les notícies que li han arribat de diferents fonts: un amic que ha parlat amb una persona molt ben relacionada que afirma que ho és, un altre que, després de llegir entre línies alguns articles dels diaris, veu clar que ho és, un altre que diu que un governador li ha comentat que amb tota certesa era ell… etc.

Mentre m’explica tot això ens movem pels carrers de Mèxic, dins d’un tràfic i una conducció anàrquica, on sembla que tot senyal té una interpretació que depèn del conductor que la veu, del seu estat d’ànim i del lloc on es troba; ara, però, veig que és una concepció errònia, ja que hi ha unes constants de comportament que tothom segueix, essent accessori si aquestes coincideixen o no amb les senyalitzacions…

És aquesta, exactament aquesta, la visió que m’ha quedat de la seva persona.

Penso després de llegir l’escrit, que ja ho he dit i que res no he dit, i que és suficient, i que així ha de ser perquè no és bo que els records perdin el seu caràcter íntim.

X. Messeguer Peypoch

continuarà…

Anuncis

One thought on “Especial Benet Messeguer. Febrer 1984 (I)”

Els comentaris estan tancats.