… continua

GINESTAR

Al bell mig de la planúria d’illes s’aixeca com un clam sumptuós l’església de Ginestar, una obra barroca dels segle XVIII que en la seva magnificència arquitectònica proclama la prepotència econòmica de la burgesia de la vila. No hi ha dubte que en les seves dimensions i elegància és el més notable temple riberenc. Una bona façana, on juguen àngels i rocalles entre columnes, ens introdueix al temple. Corona l’ampul·lós creuer la cúpula majestàtica, ignorada pels tractadistes d’art però de les millors de Catalunya. Sobre les teulades de terra cuita la gran cúpula és un crit: Estem aquí!, no passeu de llarg!, vora riu hem estat hostal de reis, terra de flors i de mel, terra generosa. Contra la cúpula sobirana no hi ha pogut ni el riu als dies de la “riada grossa” ni el llamp envejós que amb xurriacada fulminant la signà amb cal·ligrafia perversa i sobtada.

GARCIA

Un riu, una barca, un pont, sobre el pont un tren com de joc infantil, un pujol, cases blanques i al cim una església antiga coberta per una gran volta gòtica-renaixentista. Enfront l’església, un plaça que esdevé un gran balcó… el riu i unes muntanyes altives, calcàries, blanques per mil sols i mil vents. Quina temptació per a l’artista “naïf”!. L’església tenia nombrosos motius d’atracció; avui són pols, memòria, record. Retaules solemnes, ressecs, carregats d’anys. Pintures procedents d’Escala Dei. Un orgue imponent que la tradició feia destinat a una nau catedralícia. Bones mostres de terrissa d’Alcora.

Una església nova, quasi a l’aiguabarreig de l’Ebre i el Ciurana, ha reemplaçat l’antiga. Encert pastoral sens dubte, però… i el vell temple? Que hem de fer del temple vell?

MÓRA LA NOVA

Molts el recordem, vermellós, de rostre agraciat, corbat i afable. Mn. Joan Fuster era de les terres de Girona, com les d’Arles i Tarragona impregnades de romanitat. Mn. Fuster fou l’artífex de l’actual església de Móra la Nova, tant l’estimà que ací acabà els seus dies. Era un bon llatinista, un gran admirador dels clàssics, bon afeccionat a la història, a l’art i a l’arqueologia. Trasplantà a la Ribera una basílica romana en miniatura, obrà el miracle de fer nostra una porció de la Roma paleocristiana, això és l’església actual de Móra la Nova, església nova com nou és el poble d’arrels velles, de masos carregats d’història, de terres d’al·luvió i tossals rogencs. L’església amb les seves columnates, amb els seus crismons, amb l’exedra perfecta de l’absis marià ornat d’estrelles d’or, amb el seu gran enteixinat, esdevé un invitatori al reflexionar seré, a la pregària íntima i ens atansa a la Roma eterna.

MÓRA D’EBRE

Morera i campanar sorgint tots dos de les ones del riu sota un cel clar i un sol abrusador, en aquest indret de mercadeig i hostalatge rememoren una història remota. Agermanament cristià islàmic al segle XVI. Gregori XIII i Sixte V aprovaren el Priorat secular de la parròquia que la pietat dels fidels enriquí, la magnanimitat dels nobles embellí, la força dels reis defensà i la virtut dels sants dignificà.

Plaça i església, sota una ràfega de llum nacrada, mostra el gran espai obert al riu, una obertura infinita, una abraçada sens fi que acull i espera. A l’illa la punta dels adeus: un mocador blanc, una llàgrima silenciosa. Entre la “Sequina” i la “Sequineta” l’alber de retorn. Dalt, entre merlet i merlet, entre garita i muralla, Santa Maria. Santa Maria del castell de Móra.

i TIVISSA

Cultes arcaics, màgics, deixaren eternals ramats de cabres salvatgines, hispàniques, sobremuntant els roquers i les cingleres. La pàtera votiva del llop de Banyoles esdevé ritual teogònic, súplica devota propiciatòria a la cacera del senglar que vaga per les obagues. Ibers i romans, moros i creuats han deixat la seva empremta en aquest terme de Tivissa, immens, vast, espaiós.

L’església de Tivissa, enlairada, recorda una colla de rectors amb dèria d’arquitectes, mestres d’obres incansables amb vocació de canonge fabriquer: Guitar (1392), que molt probablement bastí el temple gòtic, Vicent, Rius… Amigó. Tivissa en ambients culturals s’associà al rector Amigó el gran projectista del renaixement. No hi ha campanar en tota la Ribera més eixerit, de volums més purs, de formes més perfectes, de proporcions més nobles que aquesta obra atribuïda amb raó a Amigó. Esvelt. Encimbellat. En un contrallum tardonenc o en un matí primaveral perfilant-se en el cel blau de la Vall de Móra, la silueta del campanar de Tivissa esdevé una nota exacta, definidora amb precisió de la grandesa, del color i del tarannà d’una comarca.