La gespa contra el cel. Notes de viatges, Destino 1993. Joan Perucho 

Vores de riu –Columna Tresmall-

En el transcurs dels anys cinquanta, encara era possible veure a Móra d’Ebre llaüts mig afonats a l’aigua, tocant a la riba del riu. Jo els havia vistos, sortint de dinar de la popular fonda Turú, on cantaven els plats en una llarga tirallonga a la clientela de les fires locals. Desprès de prendre cafè i copa me n’anava a estirar les cames a la vora del magnífic pont des del qual, fa anys, em vaig retratar amb la meua dona recolzats a la barana (tothom es pensa que estem en un vaixell). Recordo que un dia, contemplant el riu des del Turú, un barquer em proposà de fer, en llaüt, un viatge vers la desembocadura de l’Ebre.

L’amic Estanislau Torres, en un llibre interessantíssim, publicat no fa gaire, “Indrets i camins de la batalla de l’Ebre”, afirma que: “fins a la dècada dels cinquanta, l’Ebre encara era solcat per les embarcacions -llaüts i muletes- que es dedicaven al transport de mercaderies. Cal aclarir, amb tot, que era un sistema de transport que ja feia temps que anava de capa caiguda. Altres sistemes de locomoció més ràpids i més pràctics –el ferrocarril d’antuvi, els vehicles de motor, posteriorment- l’havien arraconat”.

En efecte, com el que passà amb els raiers (cas similar), així s’esdevingué amb els llaüts fluvials, que feien modestos periples de poble en poble. desaparegué la navegació. Això no obstant, en les cançons de gesta apareixen les navegacions de l’Ebre, com ho demostra La Chanson de Roland, escrita a començament del segle XII, en la qual surt una potent esquadra sarraïna que, penetrant per les boques de l’Ebre, va remuntar-lo fins a Saragossa conduint les host que havien d’enfrontar-se a les de Carlemany després de la mort de Rotllà. Joseph Bédier ho confirma. Diu en poema en el cant 191:

Par l’Ebre font monter toute leurs flotte

Au jour ils arrivent à Saragosse.

L’Ebre, en les dimensions civils del segle XIX, ha estat molt important. Durant la guerra carlina fou disputat pel seu valor estratègic. Com a exemple, se cita el pas del riu per l’exèrcit carlista. Ho conta Francesc Carreras Candi. Cabrera amb aquest propòsit, va manar requisar, el 29 de juny de 1836, totes les barques de Sant Carles de la Ràpita per dur-les a Xerta. Amb sis batallons i dos esquadrons de cavalleria va batre els generals Borso i Nogueras, que amb llurs tropes volien impedir a “Don Carlos” el pas de l’Ebre, que, per fi, travessà pels voltants de Xerta. “Don Carlos” ho realitzà, doncs, feliçment, i Cabrera fou allà mateix nomenat cavaller de l’Orde Militar de San Fernando. Arribat el Pretendent a Tivenys, es reuní amb Cabrera novament i ambdós tornaren a Xerta. Cabrera li digué:

Com és sabut, el pas de l’Ebre tingué molta importància en la batalla que decidí la darrera guerra civil espanyola. El riu va ser travessat per Riba-roja, Flix, Ascó, Miravet i entre Mequinensa i Faió. L’intent de travessar-lo va fracassar, però, en el sector d’Amposta. Després de la guerra civil, Jesús Montcada, a Camí de Sirga, conta que els maquis, per travessar l’Ebre, feien ús dels llaüts que encara navegaven immediatament després de la derrota.

A vegades, el riu té males puces. A conseqüència dels aiguats es desborda, inunda les finques i les cases pròximes. Ho he vist diverses vegades, justificant la vella dita: A la vora dels riu no hi facis el niu; i si l’hi fas el perdràs.

Generalment, però, conserva un tarannà tranquil, i les parelles es passegen els diumenges per la tarda per les riberes llançant-hi molts matolls de ginestar.