El meu país la Ribera (II)

…. continua

VINEBRE

No s’enorgulleix d’històries velles. Un campanar humil junt al riu i a l’horta riallera. La devoció a Teresa de Jesùs s’estenia per les terres de l’Ebre. Vinebre, però, li ofereix més: un enamorat, un paladí, un apòstol. Nomenar Vinebre es recordar instintivament el Beat Enric d’Ossó, un ànima que es remunta a la santedat, que gaudeix de gràcies própies d’esperits privilegiats. Hi ha pobles que es vanaglorien de sant antics enregistrats als cronicons arcaics. Aquí, vora l’Ebre cabalós, floreix la santedat que la impietat reduïa a pols Ripoll i Poblet… Aquests sants riberencs tenen la virtut de quasi poder-se tocar, sentir i per tant imitar. Vinebre vibra encara amb el record del seu fill preclar.

vinebre

LA TORRE DE L’ESPANYOL

Any 1175. Alfons I encomanava a Espanyol de Prades l’antiga Torre d’Albozalag. Però les arrels són més velles; els romans no ignoraren el lloc i la “Font Remeiera”, de caire termal, ha estat un llibre obert que ens informa, pel testimoniatge numismàtic, de tribus ibèriques i de legionaris colonitzadors. Dels musulmans n’hem fet els enamorats de l’aigua, de recs i de pous; un tópic que caldria, com tants d’altres, revisar. Oblidem, que les termes, cisternes i aqüeductes de tot l’entorn de la mediterrània són obra sòlida, caracterìstica exclusiva dels romans. Roma és present aquí, al peu de la serralada del Tormo. La Torre seria una “turris”, una “villa” als primers segles de la ostra era. Aquesta torre, aquest campanar esvelt, aquesta esglèsia majestuosa, aquests xiprers solemnes estan saturats de romanitat.

la torre

RASQUERA

Filòlegs i afeccionats a la toponímia diran…

Rasquera significa treball i lluita, esforç i suor. Cal recòrrer i pitjar el terme per fer-se càrrec del que significa el domini de la natura, per copsar aquesta tasca antiquisima dels rasquerans. Treball dur en una terra esquerpa i aspra per aconseguir oliveres d’ampla rabassa i fruitar generós, per obtenir iges de blat coronades de daurades espigues.

Juliol i agost eren els dies de treball heroic, més heroic per humil, de la recollida de la palma que vegeta entre roquisars grisosos, que arrela entre pedruscall i terra eixuta. Empreses de base familiar teixien la pauma daurada en la frescor dels carrers estrets o en la solana tèbia flairosa d’espigol i palla. Braces i braces de llata per fer cabassos i sàrries, bufadors i senatxos. Hem pensat en la llongitud impressionant de pauma que han teixit al llarg dels segles els de Rasquera?

Matí assolellat, bufa el cerç i sobre un paisatge minuciós al peu de la serra de Cardó un vol de falcilles traça una paràbola perfecta sobre els dos barris de la vila; el vell està presidit per l’esglèsia del segle XVIII. En aquell temps els de Rasquera invertiren els cabals publics en plets dispendiosos per raó dels límits amb els veïns de Ginestar i Miravet, el que restava de tan prohibitives qüestions ho invertiren en bastir aquest campanar que es perfila en solituds escabroses, contrastant amb teulades de color siena esmaltades de molsa i crespinell i amb la blanca lluminositat de l’ermita de Sant Domènec.

rasquera

MIRAVET

Nombrar l’esglèsia de Miravet ens atensa d’inmediat al paratge excepcional de la “Senaqueta”. Hi ha a Miravet una esglèsia romànica, austera, medieval, templària, encastada dins les muralles del castell. Al mateix indret resten els vestigis del temple de St. Miquel, parròquia gótica santjoanista que fou de la vila, quan la majoria dels seus habitants moriscos honoraven Mahoma concorrent tots els divendres a la mesquita fins ben avançat el segle XVI. Hi ha també una parròquia nova que s’ha apropat als fidels en desplaçar-se a la part baixa de la vila.

Però dalt resta l’esglesilola humil dels segles XVII i XVIII, senzilla, d’una modèstia admirable, d’una tonalitat torrada, d’un mimetisme sorprenent que s’adapta a un paisatge de rocam, de llegenda, a la cinglera impressionant, al tallat vertical sobre l’Ebre. En l’altura dominant esdevé guaita que contempla el riu etern, l’illa immensa, el cel majestuós.

El campanar emmudit, desposseït de les campanes que foren de Cardó, damunt el precipici, en relexar-se a les aigües serenes, profundes, misterioses del riu, ens fa presents enigmàtiques històries.

miravet

BENISSANET

L’esglèsia vella és un record, ja no existeix. La nova, bastida entre 1943 i 1949 és una blanca espurna de la fe. Recordo perfectament quan, a escala 1/25, feia la seva detallada maqueta el Sr. Acedo. Com les cases de nines, com els castells de cartró, l’esglèsiola diminuta amb els seus arcs simètrics, amb les voltes rodones, amb els porxos oberts, amb els altars minúsculs  i l’obelisc del campanar, em feia present l’obra artística colonial que els espanyols deixaren a la Pampa argentina, els altiplans asteques i a les valls californianes, molts fills de Benissanet varen fer estada en aquelles terres. Més casual que intencional, la blanca estructura colonial, remarcada sobre la verdor intensa, perfumada i rica de les sénies, ens recorda al beat Gil de Frederich, oriünd d’aquesta vila el qual predicà en terres asiàtiques el missatge de Crist. En la xiquesa humil de la capella del sagrari una bona pintura de Comeleran obliga la nostra atenció en aquest temple nou i polit.

benissanet

continuarà…

Anuncis

2 thoughts on “El meu país la Ribera (II)”

Els comentaris estan tancats.