EL MEU PAIS LA RIBERA. Notes d’Artur Cot i Miró i Dibuixos de Santiago Alfonso i Falcó.

La saturació fotogràfica provoca als nostre dies un revifar del dibuix i del gravat. El “Coleccionista de estampas” de Fortuny s’actualitza. Les reproduccions de les “vedutas” venecianes de Canaleto i Guardi o els gravats de Piranesi s’han socialitzat de tal manera que aquests artistes són més populars avui que al seu temps. Qui coneix Grècia o Egipte mostra interès pels tractats de retrobament d’aquests països en la visió de pintors i gravadors del segle passat. La reedició del “Viatge pintoresc i històric” d’Alexandre de Laborde duta a terme per l’abadia de Montserrat l’any 1974 fou un èxit editorial. Espasa Calpe anuncia la publicació dels volums XXXI i XXXII de la prestigiosa “Summa Artis” dedicats al gravat espanyol des del segle XV al XX. Són molts els interessats pels dibuixos de Roberts i Pérez de Villaamil plasmant l’Espanya monumental. A tots deixen encisats les litografies de Parcerisa realitzades en la primera meitat del segle XIX on podem gaudir del patrimoni artístic de Catalunya en una època prou significativa del nostre passat. Els grans èxits editorials dels llibres d’art i viatges són aquells que agermanen fotografia i gravat.

Un indret com la Ribera, poc trescada pels artistes, avui se’ns atansa en una col·lecció deliciosa de dibuixos de Santi Alfonso. Ell ha fet vibrar les cordes emotives d’una arpa bíblica en l’encant, la tendresa, i la força diàfana d’aquests catorze pobles pobles, d’aquestes catorze esglésies, d’aquests catorze campanars. Són catorze miniatures delicades. Els qui apreciem les nostres contrades valorarem degudament i exigirem d’Alfonso, que tant estima i coneix l’Ebre, noves aportacions de la seva visió estètica de la nostra terra.

RIBA-ROJA

L’Ebre català no du pressa en atansar-se al mar. Ja ha rebut tots els tributs i es recrea en meandres enmig de terres esquerpes i planes fèrtils. En la seva grandesa i en la seva gansoneria traça la primera corba a Riba-roja, una vila carregada d’història. Sobre el riu que esdevé llac, un campanar quadrat, que el rococó xamflana amorosament i corona d’elegant balustrada, pregona la forta tradició constructiva pròpia de la mediterrània, és obra de les acaballes del segle XVIII quan el conreu i la industrialització de la vinya i l’olivera enriqueixen econòmicament i demogràficament la vila que basteix casalicis guarnits amb forges singulars. La façana del temple esdevé remarcable retaule i altar, arc triomfal i ostentori. Enmig de rocalles i ornaments refinats d’una estètica senyorial llueix la creu dels sant-joanistes dels qui la vila fou preuada heretat.

FLIX

Topònim curt. Dilatada història.

L’església sintetitza quatre períodes remarcables del passat. La portalada romànica, senzilla i severa, recorda els priors, títol dels rectors des de l’any 1178 quan el monestir de St. Pere de Besalú comença a gaudir del dret de patronat molt documentat al llarg del temps. El finestral gòtic, en la seva filigrana, parla d’aquell maridatge de la vila i la ciutat de Barcelona. Al fons de la nau el gran absent: aquell sumptuós retaule barroc que recordava a Josep Reduà, abat de poblet entre 1664 i 1668, de bon record al monestir. Finalment el nou campanar, que en supleix d’altres no tan afortunats estèticament, parla del Flix actual, actiu i culte, que valora degudament el seu pretèrit.

LA PALMA D’EBRE

 Estem a l’altra Ribera, la dels pobles allunyats del riu. La Ribera alta, la Ribera eixuta. Terres fèrtils que lluiten per l’aigua. Terra marcada per pous, basses, tolls, codines i fonts que ja cercaven amb deler els àrabs. Som a les terres encimbellades “lloc dit ça Palma”, terres que adquirí junt a les de Flix, Barcelona l’any 1399 per ésser “… la clau et principal graner de tots los grans que devallen per lo dit riu”.

Molts pobles al segle XVIII, temps de prosperitat, se sentin temptats a bastir una església barroca o neoclàssica. Els de la Palma no quedaren endarrerits en la tasca constructiva, però, tingueren el bon gust de conservar el temple vell i avui mostren dos temples dissemblants, resum del seu llarg passat. El nou fou decorat, la seva immensitat freda i clara, per l’escultor Ferrer de Móra.

El vell és una rara joia d’art romànic en una terra on aquest estil té minses mostres de la seva majestat. L’església de la Palma, a,b la seva nau nua i neta, ens permet retrobar aquells dies en què el casal de Barcelona recuperava les terres de l’Ebre amb esforç i valentia.

ASCÓ

Parròquia esmentada ne la dotació de la Seu de Tortosa l’any 1151.

Amalgama d’estil i d’històries, de drets senyorials i eclesiàstics. Església de lloats mèrits. Al segle XVII s’estenia per Europa el gust per “l’empire chinois”, envaïa els palaus borbònics de Madrid i es reflexava a les porcellanes de Delf. El gust pel misteriós i llunyà arriba a les cases benestants que es decoren amb el “chinero”. L’entusiasme per l’imperi d’Orient aclapara. Un fill d’ascó, Pere Sans, també s’il·lusiona, però el seu engrescament no està en les riqueses que transporta la nau d’Acapulco, ni en les que mercadeja la Companyia d’Índies. Ell no estima aquells tresors que cobegen els humans però l’arna consumeix. Pere Sans ambiciona glòries més grans, va la Xina i allí predica, evangelitza i estén la copiosa redempció del Crist. Pateix, sofreix i es fa mereixedor de la gràcia del martiri el 25 de maig de 1747. lleó XIII el beatificà l’any 1893. F. Ferrer realitzà la seva imatge. Pere Sans, estendard i guia. Així el proclama aquesta vila riberenca en invocar el seu ajut.

continuarà…