Carrer del Doctor Ferran

FG002547

Jaume Ferran i Clua va néixer a Corbera d’Ebre l’1 de febrer de 1851. el seu iaio, Joan Ferran, era fill de Riudoms i la seva iaia paterna era Magdalena Llombart de Móra d’Ebre. El seu pare, Joan Ferran Llombart, va estudiar medicina a la Universitat de Cervera i en acabar la carrer va anar com a titular a Corbera, on es va casar amb Lliberata Clua. Quan Jaume tenia 3 anys va morir la seva mare, llavors va anar a viure amb una germana de la seva mare a Móra d’Ebre.

Va estudiar inicialment el batxillerat a la capital de la Ribera d’Ebre, on no hi havia institut, i per tant, els qui s’encarregaven de la seva formació, foren els mestres de la localitat que l’havien preparat durant l’ensenyament primari. Li feren classes de Secundària fins el curs 1864-1865. com queda reflectit en el seu expedient acadèmic, l’examinaven els mestres de Móra d’Ebre i enviaven còpia de l’examen que li feien a l’institut Martí Franquès de Tarragona, perquè comprovessin el nivell de l’alumne.

Els cursos 1865-68 els va fer a Tortosa, on el seu pare s’havia traslladat com a metge. Allí obtingué el títol de Batxiller en Arts i també hauria obtingut la primera distinció de la seva carrera científica, en ser-li concedit el Premi de Fisiologia i Higiene, assignatura que s’establia en el currículum acadèmic per primera vegada.

El curs 1868-69 es matriculà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on estudià fins el curs 1872-73 en el qual obtingué el títol. No fou un alumne brillant, les seves notes “són normals amb aprovats, notables i algun excel·lent”.

El seu primer destí com a metge titular va ser al Pla del Penedès. Al Pla hagué d’aprofundir en els seus coneixements oftalmològics, ja que en aquella terra hi havia una malaltia endèmica. Aquest fet va ser transcendental per a la seva formació, ja que hagué d’aprofundir en uns coneixements que després foren vitals per a la seva especialització en microbiologia.

El seu segon destí fou Tortosa, on encara hi treballava de metge el seu pare. Tortosa, llavors, no sols era la capital de les Terres de l’Ebre, sinó que exercia una poderosa influència sobre el Baix Aragó i el nord de la província de Castelló de la Plana. Allà obrí una consulta privada amb tecnologia moderna, fins el punt que era una de les principals de la ciutat, sobretot, en oftalmologia, cosa que li donà un prestigi i una reputació que sobrepassaren els límits provincials.

Ferran, anys més tard, i llegint la recerca de Pasteur, aprofundí en el coneixement de vacunes i preparació de cultius, que eren aspectes científics que els metges havien considerat, fins aleshores, allunyats del l’àmbit del seu saber, perquè creien que era una especialitat dels químics. En aquest camp, com en d’altres, Ferran fou un pioner i des de 1882 començà a fer cultius i a preparar vacunes. Des de llavors inicià una relació epistolar amb Pasteur del qual es considerà deixeble.

La diferència entre ambdós personatges ara l’especialitat de les respectives formacions científiques. Pasteur era químic i pensava que l’important era vacunar animals perquè no infectessin als homes, mentre que Ferran, des de l’any 1884, arran l’epidèmia de còlera que castigà Marsella i Toló, preferí vacunar els homes perquè no s’ho encomanessin entre ells.

La còlera del 1884 s’havia iniciat a l’Àsia, però amb l’obertura del Canal de Suez arribà ràpidament a Europa. Davant la possibilitat que afectés Espanya, l’Ajuntament de Barcelona creà una comissió científica perquè viatgés a França a estudiar l’epidèmia… L’objectiu de Ferran era aïllar el Vibrió Colèric, que era el primer pas per a poder crear una vacuna. Anà a Tortosa on treballà fins que descobrí una vacuna anticolèrica. A l’abril de l’any següent s’aplicà majoritàriament al País Valencià. Les fonts més fiables calcularen que més de 200.000 persones van ésser vacunades.

L’èxit mèdic innegable de la vacunació massiva provocà una aferrissada polèmica entre ell i els metges espanyols i francesos, que eren escèptics amb el seu descobriment… el mateix Alfons XIII morí de còlera sense creure en les bondats de la vacuna de Ferran. De fet, en la darrera epidèmia de còlera de 1892, a moltes zones on no hi hagué vacunació preventiva es produïren milers de morts.

Malgrat les polèmiques, el prestigi de Ferran anà creixent fins el punt que l’Ajuntament de Barcelona el convidà a dirigir el laboratori microbiològic municipal. Treballant en aquest laboratori Ferran descobrí una altra vacuna. L’Antitifoidea el 1884.

El juny de 1905 fou destituït del seu càrrec de Director del Laboratori Municipal. En el seu acomiadament hi influïren qüestions de rivalitat professionals i maniobres polítiques. Llavors continuà al barri de la Sagrera, fundà l’institut Macrobiolòic Ferran, en el qual continuà treballant. Amb tot no va ser fins el 1907 quan se li reconegué la seva tasca de manera unànime, quan l’Acadèmia de Ciències de París va atorgar-li el premi Breat.

El novembre del 1910 Tortosa el nomenà fill adoptiu. El 1912 fou proposat candidat al Premi Nobel. El 1925, als 70 anys, viatjà a Alemanya on la comunitat científica el nomenà Soci Honoris Causa de la Societat Mèdica i dos anys més tard féu el darrer viatge a l’estranger per participar al “Primer Congreso Panamericano de Tuberculosis” celebrat a Buenos Aires.

Finalment, el 22 de novembre de 1929, morí a Barcelona a l’edat de 79 anys.

Del llibre “Corbera d’Ebre, 200 anys d’història” de Pere Micola, Josep Sánchez Cervelló i Cinta Margalef Faneca

Anuncis