De les cases pairals a Móra d’Ebre. Casa Montagut (II)

Continua de la Primera Part 

Els Montagut al segle XVIII. La casa de l’Era

Dels Montagut al segle XVIII en tenim poca documentació malgrat que va ésser en aquesta centúria quan la família arribaria a major puixança com ho prova l’edifici del qual més endavant parlarem.

Al segle XVIII, durant tot el segle el nom Josep, alguna vegada Josep Antoni, és característica dels hereus de la casa.

Segons documents de la Reial Audiència a l’Arxiu de la Corona d’Aragó:

L’any 1751, els Dalmases pledejaren contra els Montagut (Josep); els Saloni, parents dels Montagut, i altres.

L’any 1753, l’esmentat Josep fa constar que és l’hereu de l’altre Josep Montagut, dit del “Perxe”, i de Joan Saloni.

 El 1757, Josep Antoni Montagut fa referència en un documents al fet que va ésser regidor de Móra (no especifica quan).

Pel 1759, el Josep fins ací esmentat ha mort; el seu fill, també de nom Josep, dirigeix un memorial a l’Audiència: “Joseph de Montagut natural de la Villa de Mora de Ebre (…) suplica se le declare por nueva gracia de Cathaluña en Caveza de su difunto padre Joseph de Montagut; conservándole su antiguo Escudo de Armas”

L’escut d’armes que avui presideix la façana de la casa és relativament modern, no hem trobat cap notícia sobre quin era l’antic.

Construcció de la casa nova

Com hem manifestat al començament del treball, és al segle XVIII quan la plaça de Dalt pren l’aspecte que tenia fins fa ben poc.

Els intents d’urbanització de la plaça són de finals del segle XVII, el 1673 ja es parla de “in vico dicto de la hera…” i els Bru, també l’any 1673, compren un pati “(…) Patium in vico dicto de la hera confrontatum (…) cum erminis” (terra sens conrear, l’actual carrer Dr. Peris).

De les grans cases bastides entorn de l’era sols tenim datada la dels Bru (1733); fins ara no ens consta quan foren edificades la de Pedret (Manou) i la de Montagut, cal creure que entre unes i altres no es portarien gaire temps.

Tenim, per cert, que la casa dels Montagut ja devia estar construïda en la primera meitat del segle XVIII (tal vegada aquell Joan Montagut, del qual ja hem parlat, que emparentà amb els Saloni).

La Guerra del Francès i el Trienni Liberal

Hem dit ja que el segle XVIII preval el nom Josep Antoni a casa Montagut. A principi del segle XIX trobem com a cap de la família Josep Antoni Montagut i Domènech, el qual prengué part molt activa en la Guerra de la Independència (1808-1814).

L’any 1822 va afavorir l’aixecament absolutista de Móra; d’ell s’escriu en Memoria para la historia de la última guerra civil espanyola (Barna. 1826. Volum I, pàg. 202):

“(…) oficial retirado que en la Guerra de la Independencia se había distinguido por sus virtudes civiles y militares en el regimiento de Almería (…) accedió a les deseos de una multitud transportada de gozo y entusiasmo, mereciendo la confianza de todos y fue nombrado general de aquel cantón” (Móra).

Com que la situació de Josep A. Montagut i Domènech era molt compromesa, quan els liberals del general Manso s’atansaren a Móra va haver d’exiliar-se a França, d’on tornaria amb motiu del triomf dels absolutistes l’any següent, el 1823.

 

La primera Guerra Carlista. Cabrera hoste dels Montagut

La primera Guerra Carlista, com totes les guerres, fou una gran ferotgia a la nostra terra. Assetjats els liberals a l’antic convent de Sant Antoni, que havia estat dels franciscans, sortiren d’aquella caserna fets unes fúries contra la vila de Móra i els seus habitants, partidaris del pretendent Carles, anomenat pels seus seguidors Carles V. Els morencs havien ajudat el general cabrera quan assetjava els liberals i ara sofrien la venjança del seguidors de la reina Isabel; bona part del poble fou reduïda a cendres i foren destruïts l’església parroquial, l’hospital i gran part de les cases, sobretot als barris més humils. Els casalicis barrocs de la plaça de Dalt se salvaren de la devastació.

Cabrera tornà a Móra als acabaments de la guerra, escollint la casa dels Montagut com a residència; allí va fer llarga estada a causa d’una malaltia seriosa que va portar-lo fins i tot a l’extremunció. El geògraf i militar liberal coetani dels fets, Madoz, al seu Diccionario geográfico, al vol. XI, pàg. 790, refereix l’estada de Cabrera a cas dels Montagut:

En diciembre del 1839 pasó Cabrera por Mora y mandó activar las obras de sus fortificaciones. En 21 de febrero de 1840 llegó Cabrera a Mora a restablecerse de su grave enfermedad: fue recibido con arcos triunfales y grandes festejos. A pocos días pasó a Flix para avistarse con los caudillos carlistas de Cataluña. Regresó luego a Mora y escogió esta pobl. Para residir algún tiempo, a fin de restablecerse completamente y aumentar la importancia de la plaza que siguió fortificando. Recibió la noticia de la toma de Segura por las tropas de la reina, y el sentimiento les ocasionó una grava enfermedad: fue visitado por el intendente general de los carlistas catalanes, por Tel y por Balmaceda. Los batallones carlistas que ocupaban a Mora en abril de 1840, se alborotaron creyendo que Cabrera había muerto o que lo tenían oculto, sin contarle la pérdida de diferentes puntos fortificados; por cuya razón fue preciso que Cabrera saliese al balcón de la casa donde estaba alojado, con lo que se tranquilizaron los ánimos.

Descripció de l’edifici

La façana

Més bé d’una certa austeritat; té portalada amb arc rodó de pedra picada, característica acusada de les construccions catalanes; a la pedra de clau no trobem cap inscripció. S’han perdut amb les reformes les finestres de l’entresòl, dels finestrons se’n conserva un de molt bonic. Al pis principal existien cinc balcons; els ferros són d’una senzillesa quasi franciscana, contrasten amb el treball i la finor dels de casa Manou i d’altres de la vila. Un bon escut d’armes, relativament modern, dóna senyoriu a l’edifici i perpetua l’honor que al segle XVII concedí a la família el rei Felip IV.

L’entrada

Molt espaiosa, el paviment és de palets de riu. L’antic era més elevat; a causa d’uns desmunts feta a la plaça, el paviment de l’entrada es rebaixà, aleshores s’hagueren de fer els dos primers graons de l’escala, amb pedra d’Ascó. No sabem com era l’antic paviment, probablement l’actual n’és imitació.

Els baixos

Els baixos de casa Montagut han estat molt alterats en dedicar-los a establiments comercials. En el nostre desig de conèixer a fons com era aquella casa hem demanat notícia als l’havien conegut abans de les reformes. A la planta baixa hi havia el molí traslladat a la finca del Molló després de la riuada de l’any 1907, alí es trobaven nombrosos graners, cellers i trulls, estables, el “cuarto dels guarniments” de les cavalleries, dipòsits de llegums i d’ametlles, llenyers i aquells cellers humits i profunds on al febrer, en grans gerres de terrissa, es dipositava l’aigua clara i fina de l’Ebre procedent de les primeres desglaçades dl Pirineu.

L’entresòl

Com a totes les cases importants de la vila, a casa Montagut hi havia entre els baixos i el pis principal un gran entresòl (avui completament desaparegut). Allí es repetia en la part la planta del pis principal, allí vivien els senyors de la casa a l’hivern, ja que no era tan fred com les estances de sostre altíssim de la planta noble.

L’escala i la cúpula

És actualment la peça més noble i més ben conservada de l’edifici del segle XVIII. Juntament amb la façana és el que dóna més caràcter a la casa.

El primer tram de l’escala està a l’entrada; allí ja ens adonem que cada escaló està decorat amb una fila de rajoletes de les anomenades de cartabó, autèntiques del segle XVII.

La barana és de fusta tallada, molt elegant malgrat els danys causats pels corcs.

La caixa de l’escala és quadrada. On radica el seu interès és una gran cúpula que la corona i li dóna llum. A Móra coneixem tres tipus d’aquestes cúpules a les quals tan aficionats eren al segle XVIII, satisfeien la vanitat dels poderosos i a la vegada donaven llum a l’escala, que sense la qual hauria resultat fosca (aleshores no s’empraven les actuals claraboies).

Com dèiem, coneixem tres cúpules d’edificis civils: la del Dalmases, al carrer d’Isabel, es veu a fotografies de la vila de començament del segle XX: la de casa Manou es conserva, exteriorment molt esvelta com totes, vuitavada amb el primer parallamps instal·lat a la Ribera i coronada fins al 1936 per una figura mitològica; i, finalment, la de Montagut.

La cúpula de l’escala de Montagut respon exteriorment a un octògon de poca altura, té quatre finestrals amb vidres incolors (no sabem com devien ser els antics). Està coronada amb una forma piramidal poc esvelta de teula corrent, si hi havia teules envernissades de València no en queden vestigis. En una de les restauracions es va coronar amb un antic càntir dels que servien a les cases riques per a guardar les unces i, sobretot, per a soterrar-les en temps d’inseguretat.

Per l’interior la cúpula està decorada amb les quatre petxines que permeten el pas del cub a l’octògon les trompes de romànic i del renaixement. La varietat de cornises, de mènsules i de nervadures fan d’aquell lloc una sorpresa, és impressionant la seua sumptuositat. Antigament, la cúpula resultava més rica que ara a que al centre de la qual, existia un delicat treball d’estuc representant la verge envoltada d’àngels; durant un dels setges que amb motiu de les guerres carlistes sofrí la vila, una bala de canó travessà la cúpula i destruí aquella elaborada clau.

La planta noble. La sala

Avui, en aquell lloc, que era com l’altar major dels Montagut, queda ben poca cosa. Ací tingueren lloc les festes i els saraus, ací es muntava el cadafal els dies de dol, ací s’havia reunit l’estat major del general Cabrera (…) Avui uns quants mobles d’estil, res més (…) i el record d’una passat que és una pàgina de la història de Móra. Amida 15 per 6 m, s’estén des del balcó principal sobre la portada fins al jardí, és la peça més espaiosa de l’edifici.

Els menjadors

N’hi havia dos, la claror hi entrava pels balcons del jardí. El menjador gran tenia rentamans amb decoració de rajoletes d’Alcora. Del menjador gran s’entrava a la sala comuna a les dues alcoves tocant al carrer d’Isabel.

Les alcoves

Eren set les estances destinades a dormitori.

Junt a la sala es trobaven: “El cuarto del Crist”, anomenat així per una imatge d’ivori que hi havia en el moble-llibreria. Aquesta habitació donava a la plaça. “El cuarto de la Mare de Déu del Roser”, immediata a l’anterior. Sobre una calaixera hi havia una imatge  de talla considerada molt valuosa, portava uns rosaris de filigrana de plata molt antics. L’habitació donava al jardí davant la font de Diana.

A l’altre costat de la sala hi havia tres alcoves, totes amb balcons a la plaça. La primera, anomenada “cuarto primer”. La segona, dita “de l’estrado”, “del bisbe” o “de Cabrera” era la més gran de la casa; tenia una decoració rococó de fusta tallada i daurada. En aquesta habitació hi havia un llit imperi decorat acuradament amb valuosa marqueteria, nacre i incrustacions de metalls. Seguia el “cuarto de l’Oratori”, denominat així pel seu veïnatge amb aquesta peça; a les calaixeres d’aquesta cambra es guardaven ornaments necessaris per al culte. Obrint les portes de les alcoves, portes de dues fulles, es veia l’oratori al fons.

Com ja hem dit, al costat del menjador, hi havia dos dormitoris que donaven al carrer d’Isabel.

L’oratori

Era una peça petita que s’obria al fons de les habitacions, ací radicava una d’aquelles capellanies de “patronato familiar” esmentades per Madoz. L’últim prevere al servei de la casa temporalment fou Mn. Mascarilla, beneficiat de la parròquia. L’oratori tenia un retaule daurat, a la fornícula una verge del Pilar, fou destruït l’any 36. segons testimonis, a l’oratori existia un valuós relicari de forma neoclàssica d’argent, procedia de Roma, tal vegada de primers del segle XIX. Al mateix oratori es venerava un jesuset embolcallat de forma original com una petita mòmia, era de cera i diuen que procedia de Terra Santa. Tenia l’oratori servei litúrgic d’argent.

El jardí

Darrere de la casa i a nivell del primer pis hi ha el jardí. L’estructura actual del jardí és de finals del segle passat i començament de l’actual. No cal dir que mancat d’atenció el seu aspecte no és pas afavoridor però la majestat dels variats arbres que allí creixen li donen un cert encís. Estava decorat amb remarcables elements artístics de terra cuita (la terracota d’influència italiana, tan característica dels jardins catalans de l’ultima centúria) Molt malmesos restes: la font de Diana caçadora, el brollador i el pou.

El pou, un dels més profunds de la vila, tenia un curiós mecanisme per fer pujar l’aigua, era tot de ferro i el movia un ruquet que feia anar un estudiat mecanisme, diuen que fins els cadúfos eren metàl·lics.

Al segle XVIII, darrere de casa Montagut, entre les cases del carrer d’Isabel, de Sant Valentí, de Julio Antonio i a la plaça de l’Era hi havia el cementiri de la Vila. Alguns veïns entraven a recollir herba al fossar, això ho notificaren al senyor bisbe, el qual amb motiu de la seua visita pastoral l’any 1764, autoritzà al prior de la parròquia per a vendre el terrenys immediats a les cases, donat lloc a molts patis badívols; per cert, que és testimoni d’aquest document en J. Antoni Montagut.

Nosaltres creiem que casa Montagut, des de que es va construir, tindria una eixida al jardí, seria l’immediat a la casa a nivell de la planta principal, però és molt provable que el passeig (part del jardí a diferent nivell on es baixava per una escalinata) fos part del fossar començat a vendre en temps del bisbe Garcia Mañero.

Amb motiu de les reformes realitzades al jardí a finals del segle passat, es complementà l’obra artística amb la presència d’uns paons reials, animals no gaire vistos a la vila, que obrint el ventall del seu plomatge embellien l’indret i embadocaven els que presenciaven els seus moviments vanitosos.

Última impressió

Amb la finalitat de fer fotografies de casa Montagut, el dia 23 de març del 1980, acompanyats de la família Piñol, administradors de les propietats de la família Montagut a Móra, la visitàrem detingudament.

Hem trobat la casa molt ben conservada, ja que els actuals propietaris, els marquesos de Servià i de Montagut, procuren millorar aquest casalici amb tota mena d’aportacions.

Anuncis