La barca de Móra i el seu entorn (II)- Artur Cot

Continuem amb la història de la barca de Móra, que segur que molts trobeu força interessant…

La barca. els seus elements. Situació. Quan el llagut era un dot

Els elements fonamentals per a la instal·lació d’una barca de pas eren: l’embarcació pròpiament dita (gairebé sempre un llagut, alguna vegada una barca “muleta” de les més grans). Una gúmena, maroma o cable de filferro degudament fixada en les dues ribes oposades del corrent i un tercer element bàsic anomenat ramalet, consistent en una forta corda de cànem que mantenia units els dos elements anteriors i per mitjà d’una politja o un calabrot, gaudia de moviment suficient perquè la barca, impulsada per la força de les aigües, es desplacés d’un extrem a l’altre de la gúmena, d’una riba a l’altra segons la maniobra del barquer, el qual per dur a terme aquest moviment lateral es valia des timons del llagut que es movien paral·lels mitjançant un llistó que els unia.

Durant molts segles, la barca, en la seua estructura, no havia experimentat canvis ni modificacions notables. Fins a primer de segle XIX, solament constava d’un llagut sobre el qual es disposava una plataforma o entaulat, protegit per la corresponent barana de fusta o de ferro on se situaven els homes, bèsties i càrrega. Fins aquell moment el transport era a bast.

Fou la guerra del francès amb tota la seua alteració que revolucionà també la barca modificant la seua estructura. La gran activitat dels exèrcits invasors amb tot el moviment de cavallaria i especialment el contingent de l’artilleria obligaren a construir grans plataformes que es muntaven sobre dos llaguts. La innovació francesa fou ben rebuda i la millora dels transports i dels camins deixaren la barca amb aquella nova estructura. Els carros irromperen aviat en la nostra economia facilitant el desplaçament de més gran quantitat de productes; la innovació del carro no fou en tots els indrets prou ràpida, fins l’any 1863 no es construí el camí de carro entre Tivissa i Móra la Nova (l’arribada d’un carro a Tivissa esdevingué una gran novetat, i segons Bru i Borràs fou motiu d’admiració).

La novetat de la barca muntada sobre dos llaguts s’introduí successivament en tots els pobles riberencs.

Parlar de la barca obliga a fer referència a aquelles naus llargues, negres i estretes, de fons pla, conegudes amb el nom de llaguts o llaüts, aquells vaixells que animaven el riu, aquelles embarcacions que simbolitzaven els indrets i contrades riberenques de l’Ebre des dels temps més antics.

C. Biarnès i J. Cid han dut a terme, en el seu tracte amb els pocs llaguters que encara resten als pobles riberencs, una interessant tasca de recuperació descriptiva del llagut i les seues característiques.

“El llagut està format per la “quilla” de la que surt tot el costellam, dit “astimeres”, remata a les “soletes”, fustes planes de la vora superior que van d’una punta a l’altra; a una punta hi ha la “cambra del patró”, amb porta i coberta pels”corbatons” per evitar que entri aigua dins el “parol” o lloc de càrrega; a la cambra hi fan cap totes les cordes “l’iso de gàbia” de la vela petita i “escoteres” de la “trau”, vela gran. És la part del timó. A l’altre costat del llaüt hi ha la “sama” on dormien la tripulació, sense porta però amb “corbatons” per soplujar-los”.

El llagut de dimensions més considerables fou “lo Carabassó” amb capacitat per setanta tones. Però, a excepció d’aquest, els altres tenien un tonatge de vint-i-vuit a trenta. N’hi havia de més petits que podien carregar unes sis tones.

Navegar pel riu implicava, com avui circular per les carreteres, una autorització, que la Comandància de Marina de Tortosa, concedia als llaguters, la qual duia a terme la revisió de l’estat de l’embarcació mitjançant l’abonament d’una taxa. 

“El Maestro carpintero de Ribera que suscribe, con residencia en Tortosa. Certifica: Que del reconocimiento practicado en la embarcación del tráfico del Ebro… 690 de la 4.ª lista de este Destrito, de la propietat de D. Ramon Algueró resulta estar conforme y provista de lo necesario para navegar. Tortosa 13 de junio de 1909. el Carpintero Francisco Vilás. He recibido de D. Ramon Algueró 1,50 pts. Por el reconocimiento practicado en la embarcación de su propiedad nombrada n.º 690 de la lista 4.ª de este distrito”

En temps passat la propietat d’un llagut constituïa un dot. Així ho manifestes els següents documents:

 

“Die 22 mensis septembris 1694. Juan Salas lauter de la vila de Miravet confiesa haver recibido de su hermano Miguel Salas la suma y cantidad de 30 ll. Mon. Bar. Las quales se le debian pagar por otras tantas que en capítulos matrimoniales.. le ofreció pagar dicho Miguel Salas.. y assimismo el llaut con todo lo necesario…”

“In die Nomine.. Mediant la gracia del esperit sant matrimoni se ha tractat entre Christofol Castellà, fadrí.. ab la honesta Maria Rosa Ardevol doncella, filla.. de Pere Joan Ardévol.. de la vila de Mora.. un llaut de valor de vint lliures plata valenciana amb tots sos ormeig..”

En un llarg període que s’estén des del segle XII a la primera meitat del XIX, la barca de pas estava emplaçada entre l’actual plaça de Sant Roc de Móra i la “Sequina”, on encara resta el “Camí de la Barca vella”. Tal vegada, amb caràcter provisional, en algun temps, per raons sanitàries o militars, la barca fou desplaçada de lloc, però malgrat la tradició oral i el rastre en la toponímia no hi ha proves documentals que ho manifestin. Pot respondre a aquesta tradició el topònim “Pas Vell”, partida de Móra d’Ebre, situada a les sènies a l’aiguabarreig de “Barranquet de les Verdegueres” i el “Galatxo”.

Que la barca no s’allunyà pràcticament mai de Móra ho prova l’existència de la partida dels “cristians nous”, que respon a les propietats mores de la “Sequina”, documentada a les acaballes del segle XII tocant al camí de la barca. i en particular el següent document relacionat amb les obres portades a terme per la ciutat de Barcelona per raó del subministrament del blat, quan havent-se inutilitzat el porxo de Banyoles, es féu necessària la construcció d’un nou deïcidi enfront Móra d’Ebre, edifici anomenat la “Llotja”.

“Any 1455. Lo camí de Banyoles era ‘dirruit e no serveix a res. E lo dit Riu debre, qui passaua prop lo dit loch de banol, se es lunyat gran tros del dit loch, en tant que lo dit porxe no serveix a res. E estat mogut per alguns que seria molt expedient e necessari que lo dit camí fós reparat, e lo dit porxo de banyols fós mudat deunat la vila de Mora. A fi que los mercaders poguessen posar llurs blats o mercaderies en lo dit porxo e habitar e posar en la dita vila de mora, e lo dit camí fós continuat”.

Bastit l’edifici de la Llotja a l’actual plaça de Móra la Nova, neix al seu entorn un conjunt d’edificis per tal que els mercaders no es vegin precisats d’anar contínuament a posar a Móra, especialment en temps de riu crescut. L’any 1585, segons la butlla del “Priorat secular” a l’esquerra del riu ja hi figuren una vintena de cases les quals presta servei un petit temple a cura del clergat de Móra; és l’origen dels “Masos” que el segle XIX esdevindrà Móra la Nova. Abans de la construcció de la “llotja”, segons la capbrevació del segle XIV, al terme de Móra.. “no ha loch poblat si lo loch de Mora, exceptats alguns masos fort pochs”

Al “Porxo” o “Llotja” de Móra la Nova fa referència la delimitació de la propietat anomenada “Mas de la Coixa” on Llegim:

“Otra heredad dicha la Casa y planas de Pepio con Corrales de Ganado y con algunos olivos que contiene diez y ocho Jornales de tierra que confronta con tierras de Jayme Vilás a medio dia con.. Saloni y Jayme Pedret a poniente con el río Ebro y a tramontana con la Lonja y camino de la Barca, valor 550 l.”

(Benefici de Ntra. Sra. a l’església dels Masos, fundat per Francesca Pepio i Pedret, muller en terceres núpcies de Jaume Pedret –seria aquesta la Coixa que donà nom a la propietat?. (Testament signat el juliol de 1723 i publicat el març del 1724).

Aquest testament, segons una altra còpia per Perpinyà i Castellà difereix, en algun matís del que nosaltres coneixem. Diu així:

 “…aquella heredad llamada la Casa y Planas de Pepió con un corral de ganado… y confronta a Oriente con tierras de Juan Saloni y Bautista Pedret, á Occidente con el río Ebro, y a Cierzo con la Lonja y camino del Barco. Capital 150 libras barcelonesas”.

L’edifici de la Llotja experimentaria diferents canvis al llarg del temps. Al final del segle XIX hi bastiren una bona casa; en enderrocar-la, fa pocs anys, no relevà cap resta de l’antic edifici del segle XV.

Al costat de la casa de la Llotja hi havia el braç de riu “Riu dellà dels Masos”, com també l’abeurador ramader anomenat a la capbrevació del segle XVIII “Escorredor del Bestia y la Roca”, “Horta de la Roca y Ribes” o les “roques de la horta”.

El camí de la barca travessava la “Sequina”, com manifesta el següent document de capbrevació de la sènia de Josep Algueró

“…en la Sequina en la qual hi ha una Senia plantada de diferents arbres de tinguda de tres Jornals poch mes o menos afronta a solixent ab fons de Ebro a la part dels masos a migdia ab lo camí de la Barca”.

El plànol de Móra la Nova, publicat a la “Geografia de Catalunya” dirigida per Carreres Candi a principi del segle actual (XX) ens permet identificar el que hem referit fins ara amb una clara diferenciació entre el camí vell i el camí nou de la barca, és a dir el construït el segle passat (XIX) quan la barca es muntà al lloc que recordem els grans, publiquem el mapa esmentat al que hem afegit la senyalització del solc antic del riu “dels Masos”.

Travessat l’Ebre i la “Sequina” calia franquejar el braç de riu de la part dels Masos; fa referència a la petita barca que hi havia el següent document:

Dionisio Ferrer faber lignarius… rep del Magno. Isidro Martí Thesoreiro in pntes. Baronies de entensa pro exmo. Duch de Medinaceli, …quinquaginta tres libras… solidos et sex dinarios moneda Bar. Que son per uns Jornals y demes se hagut menester per adobar la barca de Bras del Riu de la part dels Masos”.

A la plaça de Sant Roc, a l’emplaçament de la Barca, donant la benvinguda a la vila hi havia el pou del mateix nom i l’hospital del mateix títol, per socórrer els captaires i pelegrins que hi cercaven ajut; per la part del riu s’estenia, paral·lelament, fins a la plaça de Baix, el carrer de la Barca; per la part oposada quedava el camí que conduïa al “Molí de la Vila, i perpendicular, caracteritzat per un fort pendent, el camí del peu de la muralla que menava al “Portal de l’Era”, el més encimbellat de Móra.

La barca al segle XIX

Al llarg del segle XIX la barca de Móra experimentà canvis notables. El primer, derivat de l’ocupació francesa, fou el canvi estructural. En adaptar-se per al transport dels carruatges es milloraren els ponts mòbils o passarel·les que permetien la introducció i sortida dels vehicles en la seua plataforma.

Un altre canvi molt important fou la situació. El fragment de l’itinerari de Joan Bta. Siurana i la seua muller datat l’any 1816 fa referència en cara al vell emplaçament:

 A las siete de la tarde del mismo día 12 (d’agost) llegamos a Móra. En la bajada de las horcas que hay antes de los Mases nos esperaban mi amado padre D. Salvador de Salvador primo hermano de mi muger y mi tío D. Juan Bautista de Ossó… Llegamos a la Barca entrada ya lo noche… Pasamos la Barca y a la orilla del río y plazuela de S. Roque nos aguardaban muchas gentes y niños y viendo a mi muger gritaban á la novia; nos acompañaron hasta casa queriendo todos ver á esta y al niño sacando luces por la ventanas y hasta en la calle para verlos mejor. Pasamos por la cuesta de enfrente la barca dejando a la derecha el hospital y entramos por el portal de la Era para ir a mi casa”.

L’any 1833 la barca ja s’havia muntat al lloc on la varem conèixer els grans “ja estava fet el Pedrer i el camí Nou. Era situada, doncs, al lloc que ocupava em l’últim ús que es féu d’ella”. Ignorem el motiu del trasllat que segurament responia a un millor control dels efectes militars, ja que en situar-la al peu del castell, “soleixent” com deien els antics documents, el seu domini i vigilància esdevindria total. Un fet succeït durant l’última guerra carlista que donà un disgust formidable al caporal Salvador Algueró i Montserrat, que en aquell moment es considerava l’amo de la rodalia, manifesta la feblesa de la seua defensa. Ho refereix Albert Manent en la seua biografia “Cercós, Guerriller Carlí del Baix Camp”: “El 15 –juny de 1873- Cercós i el capellà de Flix van entrar a Móra la Nova, cobraren un trimestre de contribució i van tallar els filferros de l’Ebre, bo i deixant inútil l’enllaça amb Móra la Vella”.

La “copia de la providencia del Supremo Consejo sobre el Veinteno”, datada a Madrid el 29 de juliol de 1829, concedit el pagament de les despeses de separació de Móra la Nova, document on s’exageraven certs punts afavoridors de la segregació, en parlar de la barca deia:

“…a causa de mediar entre ambas Poblaciones el caudaloso Río Ebro y no tener otro medio de comunicación que una mala barca de maroma, sin esquife ni remo”.

Madoz, el “Diccionario…” l’any 1847 anotava: “…no hay más barca de paso que la que existe en Mora la Nueva, que corre por medio de una maroma en el punto por donde debe pasar la nueva carretera ya empezada de Reus a Mora de Ebro… La comunicación de su derecha con la izquierda tiene que hacerse con barcas planas, establecidas en varios puntos… La comunicación de esta derecha del Ebro, con la izquierda se practica por medio de Barcazas con maroma establecidas Flix, Ascó, Mora de Ebro, Benisanet y Miravet; en estos pueblos, existen además sobre 50 barcos sin cubierta, con que sus habitantes se dedican a la navegación del Ebro…”

Però Madoz, o els seus informadors, preveien la fi de la barca de Móra i amb visió certera parlaven de “…un puente colgante” que travessaria el corrent del riu.

El canvi d’emplaçament de la barca donà lloc a una obra urbanística molt important, el Passeig de l’Ebre, situat al peu del castell, a la vora del riu; aquesta obra representà un canvi de la cara de la vila ja que fins aquell moment la riba del riu “El Romiguer o Solsida” no era altra cosa que un terreny escabrós on vegetaven els esbarzers o romegueres. La venda de terrenys que havien estat comunals implicà la percepció, pel municipi, del

“Censo de la quinta parte de frutos y productos que percibía el Ayuntamiento. Cuya venta se hace con la obligación del Comprador el continuar y dejar expedita la calle que se halla en esta parte del Mediodía llamada camino de la Barca…”. altres veïns, per aquell temps (any 1859) redimien “Los censos enfiteuticos… a los propios… de una quinta parte de los frutos”. Els límits es definien: “…con el Castillo, con el Río Ebro y con las tierras de común” prompte s’edificaren una colla de cases que, malgrat la retolació oficial, la gent va conèixer durant molt temps com el Carrer de la Barca.

Anuncis