Circumstàncies prou conegudes han actualitzat el pont de Móra. El pont de Móra, en el decurs del present segle ha estat notícia freqüent.

Ha estat molt interessant la recollida documental referida al nostre pont: escrita, gràfica, artística, anecdòtica. Aquí volem reflectir una part de la curta història del vell pont de ferro que, malauradament, no envellí. Casualment el pont i el seu promotor acabaren els seus dies en les jornades ferotges de la guerra civil amb escassa diferència cronològica.

Fou promotor de l’obra del pont (una necessitat premiant manifestada l’any 1901 en la demanda de vint-i-tres poblacions) el senyor Joan Caballé i Goieneche, polític originari de Móra d’Ebre on havia estudiat en la seva infància a l’aula del clergat morenc, com Ferran i Clúa i altres esperits inquiets. Caballé era probablement nét d’aquell Gabriel Caballé, sagristà, documentat el 1831 de casa “l’Escolana”. Caballé va fer de la construcció del pont el nord de la seva activitat a les Corts, de tal manera que, entre els seus companys, s’identificava amb el “diputado del puente”, ja que no hi havia intervenció seva on, d’una o altra manera, no recordés la peremptorietat d’aquella obra pública tan necessària per les nostres rodalies. El pont fou una divisa en el quefer del diputat, cavaller de noms i de fets. Caballé en el seu programa electoral, representant els interessos de la gent de la Ribera i Terra Alta, incloïa bàsicament l’obra del pont, de la qual fou paladí -21 d’abril de 1907, 8 de maig de 1910 i 8 de març de 1914-, de tal manera que després d’aquests tres triomfs electorals es publicà un curiós tríptic acompanyat de la fotografia del diputat i el projecte del pont, la construcció del qual havia estat aprovada l’any 1910.

Dels antics ponts de barques que s’haurien muntat a Móra en el decurs del temps, especialment per raons militars, es recorda aquell que bastí el general Souchet durant la guerra de la Independència quan Móra esdevingué la caserna general dels francesos en el setge de Tortosa. El pont l’instal·laren en aquella ocasió a l’indret de la barca, en aquell temps emplaçada a la plaça de Sant Roc o de l’Hospital. A l’altra part del riu, a les “Sequines”, es construí un fortí protegint l’accés al pont; allí va tenir lloc un atac per part de l’exèrcit espanyol que amb tenacitat inquietava els invasors, atac descrit pel mateix Souchet a les seves “Memoires”. Al més fort del combat, esdevingut l’11 de juliol de 1810, el coronel Kliski amb noranta llancers acudí en ajut de les forces d’infanteria que defensaven la fortificació; les tropes espanyoles comandades pel general O’Donnell hagueren de retrocedir perseguits pels francesos (T. 5, Cap. VI, pàg. 188). 

Al llarg del segle XX, durant les guerres dinàstiques, es parla d’altres ponts de llaguts sens massa precisió.

La construcció de la carretera de Tarragona a Alcolea del Pinar, duta a terme a mitjan del segle XIX, fou un dels motius que mentalitzà les nostres gents en la necessitat de construir un pont.

Un treball prou interessant publicat a “Tarraco” revista mensual de ciències, art i literatura que editava l’”Ateneu de Tarragona” del qual n’era president el Sr. Caballé ens assabenta d’una colla de particularitats del vell pont de ferro. (Any II, n.º 9, agost 1910).

L’interès del diputat de Móra continuava exigint al govern central, i així el 24 de febrer la “Jefatura Provincial de Obras Públicas” enviava a Madrid el projecte del pont amb el resultat dels sondeigs duts a terme. Aquell mateix any, el 7 de març, es reunia el Consell d’Obres Publiques que disposà l’elaboració d’un nou projecte. Des d’aquell dia fins al 8 de juny de 1909, Caballé realitzava una campanya molt intensa a favor del pont. En aquesta última data el ministre de Foment Sánchez Guerra ordenà, pel sistema de concurs, l’estudi de la construcció del pont de Móra. Aquest tràmit esdevingué prou ràpid i així el 16 de juliol del mateix any s’anunciava a la “Gaceta” la Reial Ordre del concurs de Construcció. Per aquell temps l’activitat de Caballé i dels alts funcionaris dels ministeris fou extraordinària. Moltes empreses interessades en la construcció treballaven a ritme intens, i així a primers de febrer de 1910 es va celebrar el concurs d’adjudicació de l’obra al qual hi participaren “17 proyectos inmejorables, dignos todos del mayor encomio”. Projectes i pressupostos, informes i tràmits ministerials amb el corresponent anecdotari van tenir lloc en tretze mesos.

Per Reial Ordre va ser adjudicada l’Obra a l’enginyer Sr. Lluís Gomendio de la casa de Madrid “J. Eugenio Ribera y Compañía, Compañía de Construcciones Hidráulicas y Civiles”.

La descripció del projecte diu: “…5 tramos metálicos, rectos, continuos y simétricos, los tres centrales de sesenta metros y dos laterales de 48 metros; de tres pilas de silleria y mampostería carada en los paramentos, con tajamares semicirculares y taludes en ambos sentidos de 1/20. Los dos estribos son de materiales análogos a las pilas y con dos semipilas con iguales tajamares con detalle decorativo.

El procés bàsic i més complicat de l’obra i pel qual tothom s’interessà des dels tècnics als més ignorants, fou bastir les pilastres; resultaren de tanta eficàcia que els seus fonaments foren aprofitats en bastir el pont actual. Les fotografies del període constructiu les mostren altives al bell mig del riu. La descripció coetània diu d’elles: “Los cimientos para las pilas se ejecutarán por el método indio, siempre que sea posible. Para prevenir el caso de que no fuera realizable esto, las cámaras de trabajo se dispondrán de modo que pueda aplicarse a su parte superior la esclusa de aire comprimido”.

 Molt comentada fou l’estructura del pont, ja que la seva línia estètica no era afavoridora. En la descripció es fa palesa la justificació: “…que por las dificultades de carácter técnico que las frecuentes y extraordinarias avenidas del Ebro ofrecen allí se haya tenido que descartar la solución de puente de hormigón armado. Porque dada la reputación mundial de la casa Ribera, que ha obtenido los primeros puestos en lucha con las más reputadas casas extranjeras, es indudable que el puente de Mora de Ebro, dentro del procedimiento moderno que emplea en sus construcciones, nada habría desmerecido de aquellas bellísimas obras… todas de hormigón y cemento armado que honran a la industria nacional y son una revelación elocuente del grado de perfeccionamiento y adelanto que con la aplicación de los modernos procedimientos ingenieriles y arquitectónicos, ha alcanzado la casa Ribera”.

Un dels detalls que més recorden els nostres grans era la construcció d’aquelles grans tramades de ferro que s’armaven fora del riu. Allí soldadors i tècnics enmig de l’autògena i una cascada de llumins, de cargols gegantins i adients femelles desmesurades, d’estris fins aleshores desconeguts al nostre poble, de màquines estranyes, de politges i torns, d’aparells sofisticats, anaven donant cos a aquella sorprenent obra que lentament s’anava disposant sobre les sòlides pilastres i atansant cada vegada més les dues ribes de l’Ebre. Curiosos i badocs, desenfeinats i tafaners seguien intrigats per l’obra nova.

El terraplè tardaria molt de temps a estar definitivament ultimat. El “Diario de Reus” (31-VII-1920) parla de la “…recepción definitiva de las avenidas del puente del Estado sobre el Ebro en Móra” i el 3 de setembre torna a referir-se a l’obra amb motiu de l’expropiació de terrenys a les hortes de les “Sequines”.